Full Parroquial 21-5-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
ASCENSIÓ DEL SENYOR (Ac 1,1-11; Ef 1,17-23; Mt 28,16-20)
1. Avui celebrem la festa de l’Ascensió, que té un significat molt profund per a nosaltres, els creients. Expressa un final i també un començament: el final de l’estada visible de Jesús en aquest món i el començament de la nostra història com a comunitat de creients.
Crist ha acabat la seva obra aquí a la terra. Ha deixat unes petjades inesborrables: ha sembrat llavors de vida autèntica. Però nosaltres les hem de fer créixer: hem de ser els continuadors de la seva obra. No és que Jesús se n’hagi anat. El seu Esperit és present entre nosaltres, continua actuant. Però ara ho fa a través nostre. En endavant, els ulls, les mans i, sobretot, el cor de Jesús som nosaltres.
Acceptem amb il·lusió el compromís de ser els continuadors de la seva obra: fer descobrir a tothom que Déu ens estima i que hem de viure estimant. Això és el que ens ha vingut a ensenyar Jesús. Aquesta ha de ser la nostra obsessió: ser expressió de la bondat de Déu enmig del món. És la millor tasca que podem fer. Perquè això porta esperança i és el fonament de la solidaritat i de la pau.
Fixem-nos que, pròpiament, l’únic manament que hem rebut de part del Senyor és aquest: «Estimeu-vos els uns als altres». Tota la resta són indicacions, suggeriments o invitacions: «Si vols…». Però de manament, només en tenim un. Esforcem-nos, doncs, per viure a fons la nostra vida, complint el manament d’estimar. Llavors sí que començarem a viure en plenitud ja en aquesta terra. Viure així sí que val la pena.
2. Però l’Ascensió significa també una altra cosa: és la demostració que Jesús ha guanyat, que Déu Pare li ha donat la raó. Viure estimant i fent el bé a tothom no porta al fracàs, sinó al triomf més ple i absolut. Déu ha sentenciat clarament: el bé sempre acaba guanyant. El mal no tindrà mai la darrera paraula; sempre acabarà perdent, sempre serà vençut. Això ens ha de donar una gran confiança i també una pau inalterable. En els moments baixos de la vida, quan tot ho veiem fosc, quan tenim la temptació de claudicar, quan s’apodera de nosaltres el desànim, en aquests moments no ens hem de fer enrere: aixequem els ulls i contemplem el gran triomf de Jesús.
Demanem, com ens ha dit sant Pau, que Déu il·lumini la nostra mirada interior, perquè tinguem una comprensió profunda d’aquest misteri, que comprenguem, que coneguem, com diu l’Apòstol, «la riquesa immensa del poder que obra en nosaltres, els creients», «l’eficàcia de la seva força». Tenir consciència d’aquesta força que portem dins manté la pau enmig de les dificultats de la vida, que no ens mancaran mai.
3. Diguem, finalment, que les lectures d’avui ens fan veure també quin ha de ser el nostre estil de vida. Hem de viure amb els peus ben arrelats a la terra, barrejats amb els altres homes i dones, participant dels seus problemes de cada dia, però amb els ulls i el cor aixecats al Senyor. Com els apòstols, que miraven al cel no pas per allunyar-se de la terra, de la vida real, sinó perquè contemplaven el Senyor. Era el seu punt de referència: el seu Mestre, el seu Salvador, la seva llum, la seva força, el seu tot. Aquest Senyor és el mateix que neix a Betlem, que mor a la creu i que ara, ressuscitat i gloriós, se’n va a la Casa del Pare. És la mateixa persona, indivisible. La nostra vida és una alternança: hi ha moments d’angoixa i altres de joia; moments de foscor i altres de llum; moments de tempesta i altres de bonança.
Si ens esforcem per viure estimant, unificarem la nostra vida, perquè sempre, en qualsevol situació, ens trobarem amb el Senyor. El trobarem en la pregària i l’eucaristia, però també en el germà necessitat. I amagat en la foscor. I enmig de la tempesta i del sofriment. En la feina i en la festa. A tot arreu.
Ens ho ha promès el mateix Jesús, que és la veritat que no enganya: «Jo seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món». I sempre ens farà sentir la mateixa cosa: que ens estima. No sap fer cap altra feina. Ens ho creiem, això? Doncs que se’ns noti!
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIUMENGE VII DE PASQUA
ASCENSIÓ DEL SENYOR / Cicle A
Solemnitat
Lectura primera Fets 1,1-11
S’enlairà davant d’ells
Lectura dels Fets dels Apòstols
En la primera part del meu llibre, Teòfil, he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins al dia que fou endut al cel, després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòstols que ell havia elegit. Després de la passió, se’ls presentà viu, i ho comprovaren de moltes maneres, ja que durant quaranta dies se’ls aparegué, i els parlava del Regne de Déu.
Estant reunit amb ells, els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué: «Espereu aquí la promesa del Pare que vau sentir dels meus llavis quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua; vosaltres, d’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant». Els qui es trobaven reunits li preguntaven: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?». Ell els contestà: «No és cosa vostra de saber quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare, però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra».
Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista. Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava, quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel».
Salm responsorial 46,2-3.6-7.8.9 (R.: 6)
Aplaudiu, pobles de tot el món,
aclameu Déu amb entusiasme.
El Senyor és l’Altíssim, el terrible,
rei de reis a tot el món.
R. Déu puja enmig d’aclamacions,
al so dels corns puja el Senyor.
O bé:
Al·leluia.
Déu puja enmig d’aclamacions,
al so dels corns puja el Senyor.
Canteu a Déu, canteu-li,
canteu al nostre rei. R.
Que és rei de tot el món,
canteu a Déu un himne.
Déu regna sobre les nacions,
Déu seu al tron sagrat. R.
Lectura segona Ef 1,17-23
El feu seure a la seva dreta dalt del cel
Lectura de la carta de sant Pau als cristians d’Efes
Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell; li demano també que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades l’heretat que ell us dona entre els sants. Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el feu seure a la seva dreta dalt el cel, per damunt de tots els governants i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria, per damunt de tots els títols que es poden donar en el nostre món i en l’altre. Tot ho ha posat sota els seus peus, i a ell l’ha fet cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud.
Al·leluia Mt 28,19.20
Aneu a convertir tots els pobles;
jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.
Evangeli Mt 28,16-20
Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra
Acaba l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
RAONAR L’ESPERANÇA
Comentari a la 2a lectura del diumenge 6é de Pasqua. A
Seguim llegint a la segona lectura d’aquests diumenges de Pasqua fragments de la 1ª. Carta de Pere. Aquest diumenge pertoca llegir quatre versets del capítol 3er on segueixen els consells pel bon comportament en la vida dels creients.
El text comença dient “Santifiqueu en els vostres cors Jesucrist”. Algunes versions tradueixen santifiqueu per glorifiqueu o reconegueu, reverencieu, honoreu. Santifiqueu és l’imperatiu del verb grec “hagiazô” que vol dir declarar sagrat o sant, fer sant, consagrar. El verb ens porta a les paraules del Parenostre de Mt 6,9 i Lc 11,2 on es demana que Déu santifiqui el seu nom, és a dir, que la realitat de Déu quedi incontaminada de la maldat del món.
La santedat pertany només a Déu ( 1Sa 2,2; Is 6,3; Sl 99,3.5) . La santedat de Déu es comunica a qualsevol persona o cosa que tingui alguna connexió amb Déu. És evident la connexió de Jesús i Déu, el Pare, per això l’autor de 1Pe demana a la seva comunitat que reconegui la santedat de Jesús que ha aconseguit duent a terme l’obra que Déu li ha confiat: complir la seva voluntat que té el seu moment culminant en la mort i la resurrecció (Jn 17,4-5).
“Estigueu sempre a punt per donar raó de l’esperança que teniu”. El text no imposa l’obligació de presentar una assaig erudit ni una defensa lògica de la revelació. Els creients perseguits han viscut una dura experiència que els ha portat a necessitar una forta esperança. Els qui no tenen esperança, aquells de qui parla la primera carta als Tessalonicencs (4,13), és lògic que preguntin quin és el fons que aguanta l’esperança d’aquells que en tenen i aquets hauran d’estar preparats per respondre des de la seva experiència: com va néixer aquesta esperança, quin és el seu contingut i què l’aguanta.
I tot això serenament i amb respecte. Tristament vindran dies en la història de l’Església que això no serà així. La defensa de la fe es voldrà fer des de la lògica i el raonament amb combats intel·lectuals i en alguns moments de la història practicant la violència i la força inhumana. El text de 1Pe diu “deixar confosos” no derrotats i vençuts. Cal recordar les recomanacions de Jesús: davant els adversaris: més que elaborar treballades defenses a qui cal deixar parlar és l’Esperit Sant (Mc13,11).
El text que ens ocupa parla de l’esperança, terme que apareix més vegades a 1Pe (1,3.13.21). Així com en el Parenostre hem vist que es demana la santificació del nom de Déu, és també en el Parenostre que demanem s’acompleixi el gran desig de l’esperança cristiana, l’adveniment del Regne de Déu.
En els escrits de Pau i de la seva escola l’esperança apareix vinculada amb la fe i l’amor ( 1Co 13,13; 1 Tes 1,3; 5,8 Col 1,4s; Ef 1,15ss). La teologia cristiana les anomenarà virtuts teologals.
L’esperança mundana queda frenada pel que és terrenal i humanament impossible i, en conseqüència, els seus guanys, èxits o fracassos estan circumscrits a les possibilitats humanes; l’esperança cristiana, en canvi, està vinculada a les promeses de Déu. Qui millor parla d’ella és Pau al capítol vuitè de la carta als Romans: “ L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament … però manté l’esperança que també ell serà alliberat de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu … Nosaltres posseïm l’Esperit … gemegant dins nostre anhelant de ser plenament fills quan el nostre cos sigui alliberat” ( Rm 8,19.21.23).
Els destinataris de 1Pe afeixugats per la tribulació s’identifiquen amb la creació impacient de que parla Pau. L’esperança viva, l’heretat incorruptible (1Pe 1,3s) no és altra que la filiació anhelada pels qui posseeixen l’Esperit.
Diumenge 6é de Pasqua. 14 de Maig de 2023.