Full Parroquial 14-5-2023

L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE VI DE PASQUA (Jn 14,15-21)

1. Jesús en l’evangeli ens ha dit aquestes paraules: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments». Nosaltres volem estimar Jesús, evidentment, però ell ens diu clarament que només hi ha una manera de demostrar-ho: guardant els seus manaments. És a dir, esforçant-nos per jugar net, per donar la mà, per saber comprendre i perdonar, per ser persones justes, persones que posen pau.

Cal reconèixer que ser així no sempre ens resulta fàcil. És ben cert. Però convé adonar-se d’una diferència: no és el mateix que nosaltres ens esforcem per fer totes aquestes coses simplement perquè cal fer-les, ja que és la nostra obligació, que fer-les perquè estimem. El fonament de la nostra fe ha de ser l’estimació: creiem perquè estimem. Qui no estima Jesús no tindrà força per a ser-li fidel. Qui l’estima sí, perquè l’estimació dona forces i tot ho suavitza. Però la condició per a estimar és conèixer la persona. No estimem, almenys en profunditat, a qui no coneixem.

Què puc fer per a conèixer millor Jesús? Faig pregària? Quin sentit té, per a mi, l’eucaristia? Amb qui identifiquem els germans? No oblidem tampoc que només hi ha una manera de ser feliç: seguir el camí que ens assenyala Jesús. No hi ha cap altre camí que porti la pau al cor. Cap altre. Tenim pau al cor? Per què?

2. Hi ha una segona afirmació important que fa Jesús en aquest evangeli d’avui: «No us deixaré orfes». Una de les experiències més dures i que més ens entristeixen és la sensació de soledat: sentir-nos sols, no poder compartir amb algú els sentiments que portem dins, no poder comptar amb una mà amiga que ens ajudi. És la dificultat que experimenten les persones que viuen sense companyia: tornar a casa i no trobar la persona amb qui compartir allò que t’alegra o et preocupa. Tota vida humana passa per moments o situacions de soledat. Fins i tot les persones casades o que viuen en comunitat, es poden sentir soles en certs moments. Perquè sentir-se sol o acompanyat no depèn pròpiament de si tenim moltes o poques persones al nostre entorn, sinó del grau de sintonia, d’acolliment, de comunicació que hi hagi amb elles.

No és bo sentir-se sol. Per això, Jesús, que ens estima, ens ha fet aquella promesa solemne: «No us deixaré orfes». L’Esperit de Jesús sempre és amb nosaltres, encara que ens costi de descobrir la seva presència. Però hi és. I qui és conscient d’aquesta presència sempre se sent acompanyat. Veu la vida amb uns altres ulls: tot ho veu amb més esperança, tot i les dificultats, que no mancaran mai. I també sent dins el seu cor una força que el capacita per a lluitar i per a tornar a començar, sense desanimar-se mai, després de cada fracàs o caiguda.

3. I això és molt important, perquè a vegades tenim la sensació que els altres, encara que ens estimin, no sempre ens comprenen del tot. En tota vida humana hi ha moments que les persones que tenim al costat no ens poden omplir, perquè cada persona és un misteri que només es fa transparent del tot davant de Déu que ens ha creat. En aquests moments únicament podem fer una cosa: mirar dins nostre i saber descobrir la presència d’aquest Déu que és amb nosaltres, estimant-nos. Llavors, encara que ningú altre no ens estimi, trobarem la força per a sortir del pou en què potser havíem caigut. I fixem-nos que aquesta presència no és esporàdica, circumstancial. Jesús ens ha dit que pregarà al Pare que ens doni el seu Esperit «perquè es quedi amb vosaltres per sempre».

Quina confiança ens ha de donar això! Des del moment del baptisme, l’Esperit de Jesús ve a habitar en nosaltres i, si jo no el rebutjo, no se n’anirà mai més. En som conscients? Sabem descobrir aquest Déu present dins nostre? Seria llàstima si no fos així, perquè desaprofitaríem la font d’energia més gran de què podem disposar.

Reflexionem-hi!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA

DIUMENGE VI DE PASQUA / Cicle A

Lectura primera Fets 8,5-8.14-17

Els imposaven les mans i rebien l’Esperit Sant

Lectura dels Fets dels Apòstols

En aquells dies, Felip baixà a la província de Samaria, i predicava el Messies als de la regió. Unànimement la gent feia cas de Felip, després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia: els esperits malignes sortien de molts posseïts, xisclant tant com podien, i molts invàlids o paralítics recobraven la salut. La gent d’aquella província se n’alegrà molt.

Quan els apòstols, a Jerusalem, sentiren dir que Samaria havia acceptat la paraula de Déu, els enviaren Pere i Joan. Hi anaren, doncs, i pregaven per ells, perquè rebessin l’Esperit Sant, que encara no havia vingut sobre cap d’entre ells; només havien estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor. Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit Sant.

Salm responsorial 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20 (R.: 1)

Aclama Déu, tota la terra.

Canteu la glòria del seu nom,

canteu la seva fama gloriosa.

Digueu a Déu:

«Que en són d’admirables, les vostres obres!»

R. Aclama Déu, tota la terra.

O bé:

Al·leluia.

«Tota la terra es prosterna davant vostre

i canta la glòria del vostre nom».

Veniu a contemplar les gestes de Déu.

Que n’és d’admirable el que fa amb els homes! R.

Convertí la mar en terra ferma,

passaren el riu a peu eixut.

Ell és la nostra alegria,

ell, que sempre governa amb el seu poder. R.

Veniu, fidels de Déu, escolteu-me;

us contaré el que ha fet per mi.

Beneït sigui Déu:

No ha refusat la meva súplica,

ni m’ha negat el seu amor. R.

Lectura segona 1Pe 3,15-18

En el cos va ser mort,

però en l’Esperit fou retornat a la vida

Lectura de la primera carta de sant Pere

Estimats, reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor. Estigueu sempre a punt per donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte. Guardeu neta la vostra consciència; així els qui critiquen la vostra bona conducta de cristians s’hauran d’avergonyir d’haver-ne malparlat. Si és voler de Déu, val més sofrir per haver obrat bé que per haver obrat malament. També Crist morí una vegada per raó dels pecats. Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu. El seu cos va ser mort, però per l’Esperit va ser retornat a la vida.

Al·leluia J0 14,23

Qui m’estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor;

el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell.

Evangeli Jo 14,15-21

Pregaré el Pare que us doni un altre Defensor

Lectura de l’evangeli segons sant Joan

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. El món no el pot rebre, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres. No us deixaré orfes: tornaré a venir. D’aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m’estima és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l’estimarà, i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament».

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

RAONAR L’ESPERANÇA

Comentari a la 2a lectura del diumenge 6é de Pasqua. A

Seguim llegint a la segona lectura d’aquests diumenges de Pasqua fragments de la 1ª. Carta de Pere.  Aquest diumenge pertoca llegir quatre versets del capítol 3er on segueixen els consells pel bon comportament en la vida dels creients.

El text comença dient “Santifiqueu en els vostres cors Jesucrist”. Algunes versions tradueixen santifiqueu per glorifiqueu o reconegueu, reverencieu, honoreu. Santifiqueu és l’imperatiu del verb grec “hagiazô” que vol dir declarar sagrat o sant, fer sant, consagrar. El verb ens porta a les paraules del Parenostre de Mt 6,9 i Lc 11,2 on es demana que Déu santifiqui el seu nom, és a dir, que la realitat de Déu quedi incontaminada de la maldat del món.

La santedat pertany només a Déu ( 1Sa 2,2; Is 6,3; Sl 99,3.5) . La santedat de Déu es comunica a qualsevol persona o cosa que tingui alguna connexió amb Déu. És evident la connexió de Jesús i Déu, el Pare, per això l’autor de 1Pe demana a la seva comunitat que reconegui la santedat de Jesús que ha aconseguit duent a terme l’obra que Déu li ha confiat: complir la seva voluntat que té el seu moment culminant en la mort i la resurrecció (Jn 17,4-5).

“Estigueu sempre a punt per donar raó de l’esperança que teniu”. El text no imposa l’obligació de presentar una assaig erudit ni una defensa lògica de la revelació. Els creients perseguits han viscut una dura experiència que els ha portat a necessitar una forta esperança. Els qui no tenen esperança, aquells de qui parla la primera carta als Tessalonicencs (4,13), és lògic que preguntin quin és el fons que aguanta l’esperança d’aquells que en tenen i aquets hauran d’estar preparats per respondre des de la seva experiència: com va néixer aquesta esperança, quin és el seu contingut i què l’aguanta.

I tot això serenament i amb respecte. Tristament vindran dies en la història de l’Església que això no serà així. La defensa de la fe es voldrà fer des de la lògica i el raonament amb combats intel·lectuals i en alguns moments de la història practicant la violència i la força inhumana. El text de 1Pe diu “deixar confosos” no derrotats i vençuts. Cal recordar les recomanacions de Jesús: davant els adversaris: més que elaborar treballades defenses a qui cal deixar parlar és l’Esperit Sant (Mc13,11).

El text que ens ocupa parla de l’esperança, terme que apareix més vegades a 1Pe (1,3.13.21). Així com en el Parenostre hem vist que es demana la santificació del nom de Déu, és també en el Parenostre que demanem s’acompleixi el gran desig de l’esperança cristiana, l’adveniment del Regne de Déu.

En els escrits de Pau i de la seva escola l’esperança apareix vinculada amb la fe i l’amor ( 1Co 13,13; 1 Tes 1,3; 5,8 Col 1,4s; Ef 1,15ss). La teologia cristiana les anomenarà virtuts teologals.

L’esperança mundana queda frenada pel que és terrenal i humanament impossible i, en conseqüència,  els seus guanys, èxits o fracassos estan circumscrits a les possibilitats humanes; l’esperança cristiana, en canvi, està vinculada a les promeses de Déu. Qui millor parla d’ella és Pau al capítol vuitè de la carta als Romans: “ L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament … però manté l’esperança que també ell serà alliberat de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu … Nosaltres posseïm l’Esperit … gemegant dins nostre anhelant  de ser plenament fills quan el nostre cos sigui alliberat” ( Rm 8,19.21.23).

Els destinataris de 1Pe afeixugats per la tribulació s’identifiquen amb la creació impacient de que parla Pau. L’esperança viva, l’heretat incorruptible (1Pe 1,3s) no és altra que la filiació anhelada pels qui posseeixen l’Esperit.

Diumenge 6é de Pasqua. 14 de Maig de 2023.

AVISOS

·         A partir d’ ara, cada dijous al vespre, Adoració Eucarística a la Capella del Sagrament de la Basílica de Santa Maria, de 18 a 20, amb Rosari a ¼ de 8.