L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE VI DE PASQUA (Jn 14,15-21)

1. Jesús en l’evangeli ens ha dit aquestes paraules: «Si m’estimeu, guardareu els meus manaments». Nosaltres volem estimar Jesús, evidentment, però ell ens diu clarament que només hi ha una manera de demostrar-ho: guardant els seus manaments. És a dir, esforçant-nos per jugar net, per donar la mà, per saber comprendre i perdonar, per ser persones justes, persones que posen pau.

Cal reconèixer que ser així no sempre ens resulta fàcil. És ben cert. Però convé adonar-se d’una diferència: no és el mateix que nosaltres ens esforcem per fer totes aquestes coses simplement perquè cal fer-les, ja que és la nostra obligació, que fer-les perquè estimem. El fonament de la nostra fe ha de ser l’estimació: creiem perquè estimem. Qui no estima Jesús no tindrà força per a ser-li fidel. Qui l’estima sí, perquè l’estimació dona forces i tot ho suavitza. Però la condició per a estimar és conèixer la persona. No estimem, almenys en profunditat, a qui no coneixem.

Què puc fer per a conèixer millor Jesús? Faig pregària? Quin sentit té, per a mi, l’eucaristia? Amb qui identifiquem els germans? No oblidem tampoc que només hi ha una manera de ser feliç: seguir el camí que ens assenyala Jesús. No hi ha cap altre camí que porti la pau al cor. Cap altre. Tenim pau al cor? Per què?

2. Hi ha una segona afirmació important que fa Jesús en aquest evangeli d’avui: «No us deixaré orfes». Una de les experiències més dures i que més ens entristeixen és la sensació de soledat: sentir-nos sols, no poder compartir amb algú els sentiments que portem dins, no poder comptar amb una mà amiga que ens ajudi. És la dificultat que experimenten les persones que viuen sense companyia: tornar a casa i no trobar la persona amb qui compartir allò que t’alegra o et preocupa. Tota vida humana passa per moments o situacions de soledat. Fins i tot les persones casades o que viuen en comunitat, es poden sentir soles en certs moments. Perquè sentir-se sol o acompanyat no depèn pròpiament de si tenim moltes o poques persones al nostre entorn, sinó del grau de sintonia, d’acolliment, de comunicació que hi hagi amb elles.

No és bo sentir-se sol. Per això, Jesús, que ens estima, ens ha fet aquella promesa solemne: «No us deixaré orfes». L’Esperit de Jesús sempre és amb nosaltres, encara que ens costi de descobrir la seva presència. Però hi és. I qui és conscient d’aquesta presència sempre se sent acompanyat. Veu la vida amb uns altres ulls: tot ho veu amb més esperança, tot i les dificultats, que no mancaran mai. I també sent dins el seu cor una força que el capacita per a lluitar i per a tornar a començar, sense desanimar-se mai, després de cada fracàs o caiguda.

3. I això és molt important, perquè a vegades tenim la sensació que els altres, encara que ens estimin, no sempre ens comprenen del tot. En tota vida humana hi ha moments que les persones que tenim al costat no ens poden omplir, perquè cada persona és un misteri que només es fa transparent del tot davant de Déu que ens ha creat. En aquests moments únicament podem fer una cosa: mirar dins nostre i saber descobrir la presència d’aquest Déu que és amb nosaltres, estimant-nos. Llavors, encara que ningú altre no ens estimi, trobarem la força per a sortir del pou en què potser havíem caigut. I fixem-nos que aquesta presència no és esporàdica, circumstancial. Jesús ens ha dit que pregarà al Pare que ens doni el seu Esperit «perquè es quedi amb vosaltres per sempre».

Quina confiança ens ha de donar això! Des del moment del baptisme, l’Esperit de Jesús ve a habitar en nosaltres i, si jo no el rebutjo, no se n’anirà mai més. En som conscients? Sabem descobrir aquest Déu present dins nostre? Seria llàstima si no fos així, perquè desaprofitaríem la font d’energia més gran de què podem disposar.

Reflexionem-hi!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA