Full Parroquial 6-4-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIJOUS SANT (1Co 11,23-26; Jn 13,1-15)
1. Hi ha certes trobades —una passejada en parella, una reunió en petit grup, la conversa amb una persona greument malalta…— en les quals es crea un clima d’intimitat especial, que facilita el llenguatge de cor a cor, la comunicació de sentiments. Llavors es diuen i s’escolten coses que potser no s’havien dit mai i que ens queden gravades per sempre.
Això és el que van viure els deixebles de Jesús, en aquell darrer sopar, tal com hem llegit en la segona lectura i en l’evangeli. I això és el que repetirem nosaltres en aquesta eucaristia d’avui. És Jesús mateix qui ens convida i ens reuneix al voltant de la taula. Ens vol dir coses molt íntimes.
Escoltem les seves paraules i contemplem els seus gestos, no com un simple record d’allò que va fer, sinó com una vivència actual que tindrà influència en la nostra vida. Que de veritat sigui ell, avui, el nostre Mestre.
2. En primer lloc, Jesús ens diu que ens estimem i que no es vol separar de nosaltres. Per això institueix l’eucaristia, que serà una presència permanent entre nosaltres. Sempre que el necessitem, el trobarem disponible. Quina sort!
És trista, la solitud. Però nosaltres no ens podrem sentir mai orfes, sols i abandonats. L’eucaristia és font de llum, d’esperança, de fortalesa, de vida, d’amistat…, de tot. La valorem? Hauríem de ser ben conscients que la persona de Jesús és el do que Déu ha fet a la humanitat. A través d’ell ens arriba tot allò de bo que hi ha en la nostra vida. I és també el «cep» que ens comunica la saba vivificant que ens converteix en fills estimats de Déu. Li ho agraïm?
3. La segona cosa que ens diu Jesús avui és que ens hem d’estimar. Ha de ser el nostre distintiu. De vegades ens preocupem per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària: estimar. Aquesta és l’única actitud vàlida. Al capvespre de la vida només serem examinats d’això: de l’estimació amb què haurem viscut. De res més. Fem-nos una pregunta: Si algú no sabés que soc creient, podria deduir-ho de la meva manera de viure? Quina mena de petjades deixo darrere meu? Estimo realment?
4. En l’evangeli també hem vist que «Jesús renta els peus als seus deixebles». És un signe molt eloqüent: ens vol ensenyar quina és la mena d’estimació que hem de tenir nosaltres, els seus deixebles. No ha de ser un sentiment teòric, inoperant, sinó un amor de servei eficaç.
Nosaltres no vivim sols i aïllats, sinó rodejats d’altres persones que tenen necessitats diferents, segons la situació en què es troben. Aquell que estima sap fer l’esforç per donar-hi resposta. Estimar voldrà dir, de vegades, donar un cop de mà a aquell que passa un mal moment: s’ha quedat sense feina, té un problema econòmic, està malalt, és víctima d’una guerra, etc. Altres vegades significarà fer-li una carícia o dir-li una paraula afectuosa perquè veig que està trist i enfonsat, i necessita que algú li demostri que l’estima i el valora. I quan el sofriment de l’altre és molt intens, la millor manera d’estimar-lo potser serà una presència silenciosa: que senti que em té al seu costat, disponible. ¿Estimo tal com Jesús vol que estimi, és a dir, amb amor de servei?
5. I acabem recordant aquelles paraules tan significatives que hem escoltat en l’evangeli: «Jesús sabia que havia arribat la seva hora». En l’Evangeli, Jesús parla sovint de la «seva hora». Més d’una vegada els jueus, escandalitzats del que deia, el volien matar. Però no ho van poder aconseguir perquè, segons l’Evangeli «encara no havia arribat la seva hora». Però ara sí que ha arribat. Ha arribat l’hora de la veritat, l’hora de demostrar que el seu amor per nosaltres no és fictici. L’hora de demostrar la coherència de la seva vida. I Jesús no ha fallat.
Preguntem-nos avui molt sincerament si també ha arribat «la meva hora». La meva. L’hora de demostrar la coherència entre la meva fe i la meva vida. L’hora de dir realment «vull»: vull fer un pas endavant, vull estimar de veritat, vull superar la mediocritat de la meva vida. ¿Realment ho vull? De veritat?
Parlem-ne sincerament amb el Senyor, al llarg d’aquesta eucaristia, que ens recorda què va fer Jesús poc abans de donar la vida per nosaltres.
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
DIJOUS SANT: MISSA VESPERTINA DE LA CENA DEL SENYOR
Lectura primera Ex 12,1-8.11-14
El ritu del sopar pasqual
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès i a Aharon mentre eren al país d’Egipte: «Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any. Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel: “El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa, prengui un anyell o un cabrit. Si una família fos massa petita, que el prengui junt amb la família del veí més pròxim, fins a completar el nombre de persones. Compteu quants en calen per menjar-se’l. Que sigui mascle, sense tara, i que no tingui més d’un any. Podeu prendre igual un anyell que un cabrit. L’heu de guardar fins al dia catorze del mes, i que tots els qui formen part de la comunitat del poble d’Israel el degollin al capvespre d’aquell dia, que prenguin de la seva sang i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.
Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn, rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues. Per a menjar-vos-el, aneu cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà, i us l’heu de menjar a corre-cuita: aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor. Aquella nit passaré pel país d’Egipte i faré morir tots els primogènits d’Egipte, tant els dels homes com els dels animals, i faré justícia contra les divinitats d’Egipte. Jo soc el Senyor. La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu. Quan veuré la sang “passaré” enllà i, al moment que jo castigui el país d’Egipte, no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini. Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor. Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”».
Salm responsorial 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 1C 10,16)
Com podria retornar al Senyor
tot el bé que m’ha fet?
Invocant el seu nom,
alçaré el calze per celebrar la salvació.
R. El calze de la benedicció
és comunió amb la sang de Crist.
Al Senyor li doldria la mort dels qui l’estimen.
Ah, Senyor, soc el vostre servent,
ho soc des del dia que vaig néixer,
vós em trencàreu les cadenes. R.
Us oferiré una víctima d’acció de gràcies,
invocant el vostre nom,
compliré les meves prometences,
ho faré davant el poble. R.
Lectura segona 1C 11,23-26
Cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze,
anunciem la mort del Senyor
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial». Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial». Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.
Vers abans de l’evangeli Jo 13,34
Us dono un manament nou, diu el Senyor:
Que us estimeu els uns als altres
tal com jo us he estimat.
Evangeli Jo 13,1-15
Jesús demostrà fins a quin extrem estimava els seus
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare. Ell que sempre havia estimat el seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava. Durant el sopar, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura. Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, vós voleu rentar-me els peus a mi?». Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després». Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus». Jesús li contestà: «Si no et rento, tu no ets dels meus». Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em renteu només els peus: renteu-me també les mans i el cap». Jesús li respon: «Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus; ja està net tot ell. I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots». Jesús sabia qui l’havia de trair; per això deia que no tots estaven nets.
Després de rentar-los els peus, quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula, els digué: «Enteneu això que us acabo de fer? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc. Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
TRAIR I ABANDONAR
Comentari d’un fragment del text de la passió segons Mateu.
Sorprèn que el relat del sopar pasqual prèvia a la mort de Jesús estigui envoltat de textos que fan referència a la traïció, la de Judes abans i la dels dotze i Pere desprès. Aquests textos (Mt 26,14-15.21-25.31-32) formen part del relat de la passió segons Mateu que llegim avui diumenge de Ram.
Quie era Judes?. S’ha intentat esbrinar el significat Iscariot amb la pretensió de determinar algun tret de la seva persona que pogués explicar el perquè d’una decisió tan abominable. Algunes hipòtesis han volgut relacionar-lo amb “sicari”, membres del moviment revolucionari i violent que lluitava contra els romans, però no hi ha dades convincents per establir-ne la relació. La dada segura que aporta el text és que Judes era un del grup dels dotze. És de suposar que aquest grup era plural i format per persones amb idees pròpies.
Entre els motius de la traïció hi pot haver el motiu econòmic. Ell s’ha oposat a l’acció de la dona que ha ungit els peus de Jesús per considerar-ho una despesa desorbitada i innecessària (26,6-13) . La seva avarícia el porta a criticar el gest de la dona i entregar Jesús per obtenir diners. Judes és la versió oposada del deixeble fidel simbolitzat per la dona que dona a Jesús el perfum valuós i el contrari de l’ascètica de l’apòstol (Mt 10,8c-10); en aquest sentit és l’antideixeble. La comunitat lectora de l’evangeli de Mateu veu en Judes l’arquetip de l’apòstol traïdor.
A més del motiu econòmic, Judes pogué sentir-se decebut pel tipus de messianisme emprés per Jesús. Com la resta del grup dels dotze, ell esperaria un messianisme triomfant i com a bon israelita posa el cas a mans de les autoritats religioses del país probablement sense ser conscient de la deriva que el cas agafarà.
El nom de Judes està relacionat etimològicament amb el nom de Judà, un dels dotze fills de Jacob, el que segons Gn 37,26s va vendre Josep als mercaders. Judà dona nom a Judea i judaisme. En aquest sentit Judes seria el representant del judaisme que traeix Jesús.
Teològicament Judes és la personificació dels poders del mal que s’oposen a Jesús i el portaran a la mort.
El sopar no és l’alegre sopar que recorda joiosament l’alliberament d’Israel d’Egipte, sinó el sopar que tristament destapa la infidelitat dels deixebles. Se’n va enlaire la unitat del grup. La traïció de Judes s’eixampla a la totalitat del grup. Desprès del sopar Jesús comunica als dotze que s’escandalitzaran i desertaran. Veuran humiliat i presoner el que s’imaginaven messies triomfador i, en canvi, és un messies que ha enfilat el camí de la creu. L’impacte serà molt fort. Jesús s’ha convertit per ells en pedra que fa caure per això el deixaran i l’abandonaran. Jesús es quedarà sol davant la mort que s’acosta. Mateu rebla el tema de la dispersió amb una cita (habitual en el seu evangeli) del profeta Zacaries: “Mataré el pastor i les ovelles es dispersaran·” (Zac 13,7-9).
Sorprèn la quantitat de text dedicada al tema de la traïció i l’abandonament, molt superior al text dedicat al sopar en sí. Segurament Mateu vol advertir que en aquells cristians que han pres la decisió de seguir Jesús sempre hi ha el risc de fer-se enrere de la decisió, sobretot quan es presenten temps difícils . A més d’això seguir Jesús implica seguir-lo per una camí que porta a la creu i al Calvari. Això costa d’acceptar, és el missatge que vol trametre Mateu a les seves comunitats i de retruc a les comunitats d’arreu al llarg de la història.
Diumenge de Ram 2 d’Abril de 2023