Full Parroquial 12-3-2023
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE III DE QUARESMA (Jn 4,5-42)
Abans de la lectura de l’evangeli:
Escoltem un evangeli que té una força especial. Ens presenta una dona —que és símbol de cadascun de nosaltres—, a la qual Jesús es fa trobadís. Partint de la seva situació de persona assedegada d’una felicitat que no troba, Jesús la va portant progressivament a prendre consciència:
– que Déu és present dintre seu com una font d’aigua viva
– i que aquesta aigua és l’única que pot saciar la seva set.
Escoltem amb el cor ben obert aquesta lectura i després farem només unes senzilles reflexions que ens ajudin a veure’n més profundament el sentit.
1. Quan volem que una planta creixi i produeixi flors i fruits, la plantem en bona terra i la reguem. Si volem que els infants creixin forts i plens d’energia, des del primer moment de la seva vida els oferim els aliments apropiats. Això que és tan clar per a la vida física, sovint oblidem que és igualment vàlid per a la vida de l’esperit. Hauríem de ser més conscients que, si no l’alimento, el meu esperit es tornarà raquític i malaltís. O, dit d’una altra manera, ¿tinc fam i set de progressar, de ser millor, d’estimar més…, de tenir més vida? Això és signe d’una bona salut espiritual.
2. Jesús diu a la samaritana: «Ets tu qui li hauries demanat aigua viva i ell te l’hauria donada». La imatge d’aquella dona és patètica. Té set. I no precisament d’aigua, sinó de felicitat. La cerca, però no està satisfeta: ja ha tingut cinc marits… És símbol de la nostra societat, que cerca, que es fa preguntes profundes, però que no troba respostes satisfactòries. Constantment, en els nostres ambients se’ns fan moltes ofertes que pretenen donar resposta a les nostres necessitats, als nostres anhels. Però cap d’aquestes ofertes no pot arribar a satisfer la set més pregona del nostre cor.
Hauríem de saber fer sovint, i amb tota sinceritat, aquella pregària de la samaritana: «Senyor, doneu-me aigua d’aquesta». Quina pregària més necessària! La faig? No oblidem que la nostra set no quedarà apaivagada si acudim a altres fonts que no siguin Jesús.
3. Finalment, recordem que no solament va ser la samaritana qui va demanar aigua a Jesús. També ell n’hi va demanar: «Dona’m aigua». És una petició de Jesús que continua tenint actualitat. Quantes persones que «són Jesús», que són germans nostres, tenen fam i set! No solament en sentit material, sinó també fam i set de felicitat, d’estimació, de justícia, de companyia, de cultura, de fe, d’esperança…
¿Ens sentim cridats, d’acord amb les nostres possibilitats, a donar beure a qui té set, i a donar menjar a qui té fam? Però ningú no pot donar allò que no té. Cal que abans estiguem plens d’aquella aigua que ens promet Jesús, una font que sempre brollarà dins nostre per donar-nos vida eterna. Delejo aquesta font d’aigua viva? La busco? La demano?
Parlem-ne amb el Senyor!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
12 de març DIUMENGE III DE QUARESMA / Cicle A
Lectura primera Ex 17,3-7
Dona’ns aigua per a beure
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, el poble passava tanta set que deia, murmurant contra Moisès: «Per què ens has fet pujar d’Egipte! Vols matar-nos de set amb els nostres fills i el nostre bestiar?». Moisès s’exclamà al Senyor: «Què puc fer per aquest poble? Una mica més i m’apedregaran». El Senyor li respongué: «Passa al davant del poble i emporta’t alguns ancians d’Israel; pren la vara amb què vas tocar el Nil i posa’t en camí. Jo estaré allà davant teu dalt la roca, a l’Horeb. Tu dona un cop a la roca i en sortirà aigua, i tot el poble podrà beure». Moisès ho va fer així davant els ancians d’Israel.
I donà a aquell lloc els noms de Massà i de Meribà, perquè els israelites havien discutit i havien posat a prova el Senyor quan deien: «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?»
Salm responsorial 94,1-2.6-7.8-9 (R.: 8)
Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb els nostres cants.
R. Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor:
«No enduriu els vostres cors».
Veniu, prosternem-nos i adorem-lo,
agenollem-nos davant el Senyor, que ens ha creat;
ell és el nostre Déu,
i nosaltres som el poble que ell pastura,
el ramat que ell mateix guia. R.
Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
«No enduriu els vostres cors com a Meribà,
com el dia de Massà en el desert,
quan van posar-me a prova els vostres pares,
i em temptaren, tot i haver vist les meves obres». R.
Lectura segona Rm 5,1-2.5-8
Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma
Germans, ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu. I l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.
Adoneu-vos bé d’això: Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents. Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat? Potser sí que per un home bo trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida. Doncs bé, Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres, que érem encara pecadors.
Vers abans de l’evangeli Jo 4,42 i 15
Senyor, sé que vós sou de debò el Salvador del món;
doneu-me l’aigua viva perquè no tingui mai més set.
Evangeli Jo 4,5-42
Una font brollarà sempre per donar vida eterna
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s’anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s’estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona’m aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D’on la traieu, l’aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d’aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou».
Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat». Ella li diu:
«Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu».
Llavors mateix arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n’anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.
Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: “Quatre mesos més i ja serem a la sega”. Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet».
Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
TEMPTAR I DEMANDAR
Comentari a la primera lectura del 3er diumenge de Quaresma. A
L’anada d’Israel des d’Egipte cap a la terra promesa no va ser un camí de roses. Fou un trajecte ple de dificultats i de proves posades pel Senyor al seu poble en el desert a fi d’assegurar la seva fidelitat. A la primera lectura d’avui llegim el relat (Ex 17,3-7) d’una d’aquestes proves: davant la queixa del poble per la falta d’aigua, el Senyor farà brollar miraculosament aigua de la roca.
L’escena s’esdevé al lloc de Refidim, lloc situat a l’entrada del districte de l’Horeb. És un llarg congost tortuós d’uns quaranta peus d’ amplada, amb roques perpendiculars a banda i banda. El desert de Sin, pel qual els israelites es van acostar a aquesta vall, és molt estèril, i té un aspecte extremadament sec i sedegós, conté poca aigua per no dir gens, a penes s’hi troba algun arbust raquític, i l’únic abric pels pelegrins esbufegants era posar-se sota l’ombra dels grans penyals sortints. Si hom es fa càrrec d’aquest escenari s’adona fàcilment que el poble d’Israel es troba en una situació extrema similar a la del pas del mar Roig on perseguit pels egipcis troba el pas barrat pel mar Roig (Ex 14,1-31) A l’Antic Testament no és l’única vegada que Déu porta a la persona humana a una situació extrema abans de la seva poderosa intervenció. Recordem Abraham abans de sacrificar el seu fill Isaac ( Gn 22,1-19 ) o les situacions descrites en el salms 107,4-32; 116,3-4; 118,10-13. Déu porta als éssers humans a determinades situacions tenses i extremes on ells hauran de manifestar la seva fidelitat.
L’episodi es caracteritza per ser el lloc on Israel va temptar Déu. El text diu que al lloc se li donà el nom de Massà i Meribà. El primer nom prové de l’arrel hebrea “nasa” que vol dir: intentar, practicar, provar, temptar. Meribà prové del terme hebreu “rib” que vol dir: disputa, baralla, litigi, plet. Quan parlem de temptar de seguida ens ve al cap que temptar és, tal com diu el diccionari de la llengua catalana, induir a fer alguna cosa especialment prohibida o dolenta; normalment es considera que és el diable l’inductor. També pot voler dir excitar (sobretot en matèria sexual) el desig d’algú. Evidentment en cap d’aquests supòsits es pot pensar que Déu pugui ser temptat.
En quin sentit s’ha d’entendre, doncs, que Israel va temptar Déu? El sentit el determina els termes Massà i Meribà. Temptar equival a posar a prova (i aquesta és la traducció que habitualment es dona a Massà) la providència especial del Senyor tantes vegades manifestada anteriorment; “em temptaren tot i haver vist les meves obres” dirà el salm 95,9. Els rebels israelites repten, en certa manera, Déu per provar el seu poder a través d’un miracle que demostri que està present i actiu en mig del seu poble. Recordem que en temptacions de Jesús al desert el diable segueix el mateix plantejament, tempta / posa a prova Jesús exigint-li un miracle espectacular per comprovar si Déu està amb ell (Mt 4,1-11). La pregunta que apareix en el text, el Senyor és o no és amb nosaltres? sintetitza perfectament el nucli de la temptació.
Entre les possibles traduccions que se’n poden fer, el nom de “Meribà” pot significar litigi, plet. Actualment està de moda posar demandes per moltes coses. Aquest episodi es pot llegir com una demanda que Israel interposa contra Déu. Els termes de la demanda són: “Dona’ns aigua per beure. Per què ens has tret d’Egipte? Per fer-nos morir de set amb els nostres fills i el nostre bestiar?”. El to jurídic el reforça la presència dels ancians d’Israel que actuen com una mena de testimonis de la defensa. Aquesta defensa és el prodigi de l’aigua que brolla de la roca però sobretot el “jo estaré allí” de Déu que no falla mai en les situacions extremes.
Atenent-nos als aspectes simbòlics, el relat es pot llegir com una lluita entre el desert i l’aigua. El desert gran i terrible (Dt 1,19) és símbol de mort, allà no hi ha aigua i sense aigua la mort arriba un dia o un altre. L’aigua és símbol de vida. El desert de mort voldria impedir que el poble de Déu arribés a la fita que Déu li ha anunciat, la terra promesa. No ho aconseguirà; l’aigua propiciarà que el poble visqui i aconsegueixi el seu objectiu. L’esdeveniment manifesta el domini de Senyor sobre les forces adverses de la naturalesa desfermades contra Israel.
Diumenge 3er de Quaresma. 12 de Març de 2023