Full Parroquial 5-3-2023

L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE II DE QUARESMA (Gn 12,1-4; Sl 32; Mt 17,1-9)

1. Estem immersos ja en la Quaresma, que és un temps de reflexió i de conversió. Val la pena que fem l’esforç de fer silenci interior perquè la Paraula de Déu, que sempre és portadora de vida, ens entri ben endins i ens renovi.

Precisament, les lectures que avui hem escoltat són d’aquelles que interpel·len fortament. En la primera, hem vist com Déu crida Abraham a emprendre un camí. Li demana que deixi la seguretat del seu país, dels seus parents i amics, i que es llenci a l’aventura cap a una terra desconeguda. És una imatge de la nostra vida. Déu ens crida constantment a emprendre nous camins: a sortir de les nostres mediocritats i a viure amb més plenitud. És cert que les crides de Déu sempre trenquen les nostres seguretats, perquè són un pas cap al desconegut. Suposen un risc i, de vegades, tenim por. És veritat. Però no oblidem que són també una invitació a fiar-nos de Déu: demanen una resposta de fe.

Déu em crida a mi a seguir, en la vida, un camí determinat: un camí personal i intransferible. ¿M’he preguntat mai cap a on em crida? Descobrir el propi camí és un fet molt important en la vida d’una persona: condiciona tota la nostra existència. Déu té un projecte amorós per a cada u. I és seguint aquest camí que trobaré la meva realització personal. Perquè estaré al meu lloc. Perquè seré més plenament jo. Estic disposat a seguir aquesta crida? O no m’acabo de fiar del Senyor?

2. El camí al qual ens crida Déu és un camí incert que, com Abraham, hem d’anar descobrint cada dia. És allò de Machado: «Caminante, no hay camino. Se hace camino al andar». Cada dia és un do de Déu que ens impulsa a fer un pas endavant en aquest camí.

Què volem fer en aquest camí? El podem trepitjar i embrutar amb els nostres egoismes, amb les nostres amargors i pessimismes, amb les nostres infidelitats. Però també el podem fer més esplendorós, si som capaços de fer-hi brillar el sol de l’estimació. Qui estima no malversarà mai el dia. I farà un pas endavant en el seu camí. Què en faig, del nou dia que cada matí estreno? M’acosta a Déu i als germans?

3. I no tinguem por de perdre’ns en aquest camí, perquè tenim una brúixola d’indubtable solvència: Jesús. Ell és el guia que no falla mai. El punt de referència que ens assenyala sempre la bona direcció. No ens podem equivocar.

Fixem-nos en l’evangeli que hem escoltat. Conté molts elements simbòlics. Però avui destaquem-ne només un: que el núvol és el signe de la presència de Déu. I precisament del núvol surt aquella veu, la veu del Pare Déu, que diu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». Realment escolto la veu de Jesús? Dins nostre ressonen moltes veus: la de l’egoisme, la de l’amor propi, la de la comoditat, la de l’ambició, la de la mediocritat… I també, sens dubte, la veu de Jesús. La veu de Jesús porta a la transformació definitiva, a la serenor d’esperit, a l’esperança… Les altres veus assenyalen una direcció contrària i porten a la buidor interior, a una vida estèril, a l’autodestrucció, a la tristesa… Quina és la veu que marca l’orientació de la nostra vida?

4. Finalment, les lectures d’avui ens diuen també quina és la meta del camí del qual Déu ens crida. El camí, algunes vegades, és incert, fosc. Però el punt d’arribada, el lloc on porta, és clar. No porta a la soledat, ni a la desesperança, ni a la tristesa, ni a la mort. D’això també n’hi haurà en la nostra vida, però no tindrà mai la darrera paraula.

Hem de confiar en el Senyor. Ell ens diu, en l’evangeli, quina ha de ser la nostra actitud: «Aixequeu-vos, no tingueu por», ens ha dit. Doncs fem-li cas: no ens deixem abatre per les dificultats. No tinguem moral de derrota. Confiem en la força del Senyor i tirem endavant. Diguem-li de cor allò que ell mateix ens fa dir al salm: «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai». Llavors també ens sentirem, com Jesús, «fills estimats de Déu», totalment transfigurats.

Reflexionem-hi!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA

5 de març DIUMENGE II DE QUARESMA / Cicle A

Lectura primera Gn 12,1-4a

Vocació d’Abraham, pare del poble de Déu

Lectura del llibre del Gènesi

En aquells dies, el Senyor digué a Abram: «Ves-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que servirà per beneir. Beneiré els qui et beneeixin, però els qui et maleeixin, els maleiré. Totes les famílies del país es valdran de tu per beneir-se».

Abram se n’anà tal com el Senyor li havia dit.

Salm responsorial 32,4-5.18-19.20 i 22 (R.: 22)

La paraula del Senyor és sincera,

es manté fidel en tot el que fa;

estima el dret i la justícia,

la terra és plena del seu amor.

R. Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;

aquesta és l’esperança que posem en vós.

Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,

els qui esperen en l’amor que els té;

ell els allibera de la mort,

i els retorna en temps de fam. R.

Tenim posada l’esperança en el Senyor,

auxili nostre i escut que ens protegeix.

Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;

aquesta és l’esperança que posem en vós. R.

Lectura segona 2Tm 1,8b-10

Déu ens crida i ens il·lumina

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu

Estimat: Tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli, suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dona. Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la Bona Nova de l’Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat.

Vers abans de l’evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

Evangeli Mt 17,1-9

La seva cara es tornà resplendent com el sol

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d’aquella visió fins que el Fill de l’home no hagués ressuscitat d’entre els morts.

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

FER-SE UN NOM

Comentari a la primera lectura del 2on diumenge de Quaresma. A

A partir del capítol 12é el llibre del Gènesi inicia els relats referents als grans patriarques de la historia d’Israel, Abraham, Isaac i Jacob. A la primera lectura d’aquest diumenge llegim els primers versets dedicats a Abraham (Gn 12,1-4a ). Si els primers capítols de Gènesi (1-11) presenten (llevat del relat sacerdotal de la  creació Gn 1,1-2,4a) una història trista. En començar el capítol 12 s’observa un gir si ens atenem a les promeses i benediccions de Déu.

Efectivament Déu maleeix la serp (3,14), també la terra ( 3,17; 5,29); maleeix Caín (4,11) i la terra de Canaan (9,25). Cinc malediccions que contrasten amb les 5 vegades que apareix la benedicció en els tres primers versets del capítol 12. El verb hebreu que traduïm per beneir (barak) té un sentit molt ric, no es limita simplement a dir coses bones d’una persona,  resumeix l’acció creadora i salvífica de Déu. En tant que beneir és crear una situació de salvació, comportarà admiració i agraïment. Així beneir i lloar esdevindran sinònims. Per extensió el terme voldrà dir: enaltir, elogiar, saludar, felicitar, prosperar, desitjar benestar, sort, èxit; i també fer fecund, fer nombrós. Aquells qui reben la benedicció es converteixen en font de benedicció per els altres i són font de benestar per els altres. La insistència, doncs, en que apareix el terme en aquest passatge en contrast amb le anteriors malediccions, vol expressar que amb Abraham comença una nova fase de la història.

No deixa de tenir importància l’expressió “faré gran el teu nom”. Els constructors de la torre de Babel es diuen entre ells: “ens farem un nom” en oposició als plans de Déu, el resultat  és la dispersió provocada per Déu (Gn 11,1-9). Ara és Déu qui farà gran el nom d’Abraham i serà ell factor d’unitat i no de dispersió en tant que per ell seran beneïts tots els pobles de la terra. El nom que volien els constructors de Babel els serà negat i el nom serà donat a Abraham. “Nom” serveix de paraula  enllaç per connectar la historia dels patriarques amb la història dels orígens. En parlar de “fer un nom” no es pot evitar pensar en la  profecia de Natan mitjançant la qual Déu promet a David un nom tan gran com el nom dels grans de la terra (2Sa 7,9). La reialesa davídica queda legitimada al ser un compliment de la promesa feta a Abraham. Això té la seva importància quan es tracta de legitimar la unitat del territori d’Israel. Les reticències de les tribus del nord a acceptar la reialesa provinent del sud  quedaran superades justificant la unitat del territori com a compliment de la promesa de Déu feta a Abraham (Gn 15,18-21).

El text parla de nació. Aquest terme en teologia bíblica té generalment una connotació negativa. Les nacions són idòlatres i poden apartar Israel del Senyor (Dt 7,1-6). Aquí cal llegir nacions a la llum d’Is 2 quan diu que les nacions afluiran a Jerusalem i s’encaminaran tots els pobles a la muntanya del Senyor a la recerca del seu ensenyament (Is 2,2-4). També el tercer Isaïes diu: “Els pobles s’acostaran a la teva llum” (60,3).

A més d’això és possible que les tradicions patriarcals nasquessin a Jerusalem capital del regne. Allà hi vivien permanentment ambaixadors estrangers i delegats reials que hi anaven en missió diplomàtica. Savis i escribes vinguts de fora ensenyaven a les escoles reials destinades a la formació de funcionaris reials. Els teòlegs redactors dels relats patriarcals no podien excloure els pobles estrangers de les promeses de benedicció fetes als avantpassats.  Les tradicions patriarcals, doncs, estan construïdes en una perspectiva universalista. La historia de salvació del poble d’Israel  es converteix en una història de salvació universal. El Senyor, el Déu d’Israel, és també Senyor i Déu de tots els pobles

Diumenge 2on de Quaresma. 5 de Març de 2023

AVISOS

·         A partir d’ ara, cada dijous al vespre, Adoració Eucarística a la Capella del Sagrament de la Basílica de Santa Maria, de 18 a 20, amb Rosari a ¼ de 8.