L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE II DE QUARESMA (Gn 12,1-4; Sl 32; Mt 17,1-9)

1. Estem immersos ja en la Quaresma, que és un temps de reflexió i de conversió. Val la pena que fem l’esforç de fer silenci interior perquè la Paraula de Déu, que sempre és portadora de vida, ens entri ben endins i ens renovi.

Precisament, les lectures que avui hem escoltat són d’aquelles que interpel·len fortament. En la primera, hem vist com Déu crida Abraham a emprendre un camí. Li demana que deixi la seguretat del seu país, dels seus parents i amics, i que es llenci a l’aventura cap a una terra desconeguda. És una imatge de la nostra vida. Déu ens crida constantment a emprendre nous camins: a sortir de les nostres mediocritats i a viure amb més plenitud. És cert que les crides de Déu sempre trenquen les nostres seguretats, perquè són un pas cap al desconegut. Suposen un risc i, de vegades, tenim por. És veritat. Però no oblidem que són també una invitació a fiar-nos de Déu: demanen una resposta de fe.

Déu em crida a mi a seguir, en la vida, un camí determinat: un camí personal i intransferible. ¿M’he preguntat mai cap a on em crida? Descobrir el propi camí és un fet molt important en la vida d’una persona: condiciona tota la nostra existència. Déu té un projecte amorós per a cada u. I és seguint aquest camí que trobaré la meva realització personal. Perquè estaré al meu lloc. Perquè seré més plenament jo. Estic disposat a seguir aquesta crida? O no m’acabo de fiar del Senyor?

2. El camí al qual ens crida Déu és un camí incert que, com Abraham, hem d’anar descobrint cada dia. És allò de Machado: «Caminante, no hay camino. Se hace camino al andar». Cada dia és un do de Déu que ens impulsa a fer un pas endavant en aquest camí.

Què volem fer en aquest camí? El podem trepitjar i embrutar amb els nostres egoismes, amb les nostres amargors i pessimismes, amb les nostres infidelitats. Però també el podem fer més esplendorós, si som capaços de fer-hi brillar el sol de l’estimació. Qui estima no malversarà mai el dia. I farà un pas endavant en el seu camí. Què en faig, del nou dia que cada matí estreno? M’acosta a Déu i als germans?

3. I no tinguem por de perdre’ns en aquest camí, perquè tenim una brúixola d’indubtable solvència: Jesús. Ell és el guia que no falla mai. El punt de referència que ens assenyala sempre la bona direcció. No ens podem equivocar.

Fixem-nos en l’evangeli que hem escoltat. Conté molts elements simbòlics. Però avui destaquem-ne només un: que el núvol és el signe de la presència de Déu. I precisament del núvol surt aquella veu, la veu del Pare Déu, que diu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo». Realment escolto la veu de Jesús? Dins nostre ressonen moltes veus: la de l’egoisme, la de l’amor propi, la de la comoditat, la de l’ambició, la de la mediocritat… I també, sens dubte, la veu de Jesús. La veu de Jesús porta a la transformació definitiva, a la serenor d’esperit, a l’esperança… Les altres veus assenyalen una direcció contrària i porten a la buidor interior, a una vida estèril, a l’autodestrucció, a la tristesa… Quina és la veu que marca l’orientació de la nostra vida?

4. Finalment, les lectures d’avui ens diuen també quina és la meta del camí del qual Déu ens crida. El camí, algunes vegades, és incert, fosc. Però el punt d’arribada, el lloc on porta, és clar. No porta a la soledat, ni a la desesperança, ni a la tristesa, ni a la mort. D’això també n’hi haurà en la nostra vida, però no tindrà mai la darrera paraula.

Hem de confiar en el Senyor. Ell ens diu, en l’evangeli, quina ha de ser la nostra actitud: «Aixequeu-vos, no tingueu por», ens ha dit. Doncs fem-li cas: no ens deixem abatre per les dificultats. No tinguem moral de derrota. Confiem en la força del Senyor i tirem endavant. Diguem-li de cor allò que ell mateix ens fa dir al salm: «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai». Llavors també ens sentirem, com Jesús, «fills estimats de Déu», totalment transfigurats.

Reflexionem-hi!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA