Full Parroquial 26-2-2023

L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE I DE QUARESMA (Mt 1,1-11)

1. El fet més important que celebrem els cristians és la Resurrecció de Jesús. Perquè demostra que la mort no és invencible i que aquell que estima sempre acaba guanyant: qui estima no perd mai. Mai. Per això cada any volem celebrar la Resurrecció de Jesús, perquè és el fonament de la nostra fe i de la nostra esperança. Ens fa descobrir que viure d’acord amb l’evangeli té sentit: val la pena de viure així. Però si volem viure aquest fet en profunditat, de manera que tingui influència en la nostra vida, ens hi hem de preparar amb temps. No es pot improvisar.

Aquest és el sentit de la Quaresma que estem iniciant: quaranta dies de preparació per a la Pasqua.

2. Déu ens ofereix a tots un camí de vida que, si el seguim, ens portarà a ser un nou Jesús: pertot arreu on passarem deixarem un rastre de la bondat de Déu. Nosaltres tenim bona voluntat i desitgem seguir aquest camí que el Senyor ens ofereix, perquè sabem que la nostra vida tindrà més sentit i que viurem amb més esperança. Però sovint ens deixem enganyar pel mal.

El mal —donem-li el nom que vulguem— és una realitat inqüestionable present en la nostra vida. El trobem en el món que ens envolta, ple d’injustícies, de violències, d’enganys, d’hipocresies, de mala voluntat… I el descobrim també dins nostre, en forma, sobretot, d’egoisme, de mandra, de por, d’autosuficiència, de covardia.

3. L’objectiu de la Quaresma és ajudar-nos a saber descobrir quines són les nostres temptacions: cadascú és propens a tenir-ne unes de determinades.

La temptació és un mal que se’ns presenta en forma de bé, com si fos una realitat que ens ajudarà a ser més feliços. Però és un engany: només ens portarà tristesa i buidor. Cal saber-les desemmascarar. I en això, com sempre, el nostre model, el nostre punt de referència, és Jesucrist.

Fixem-nos en l’evangeli que hem escoltat. La primera temptació, la de fer que les pedres es tornin pans, és la temptació que tots tenim de pensar que, si som creients, Déu ens farà la vida fàcil. Però ell no ens ha promès mai això. L’únic que ens ha promès, l’únic que ens ha dit, és que, si li som fidels, guanyarem. I que, malgrat les dificultats de la vida, sempre mantindrem la pau al cor. Això sí que ho ha dit. Per què no hi confiem més? Aquesta temptació també inclou un altre aspecte: utilitzar en benefici propi els dons que Déu ens ha donat. Tots som rics, perquè tots hem sortit de les mans de Déu i ell és generós amb tothom.

Aquí tots ens podríem preguntar què en fem, d’aquests dons: del meu temps, de la meva intel·ligència, de totes les meves qualitats, dels meus recursos materials… Per a què i per a qui serveixen? I, què en faig de la meva fe, de la Paraula de Déu, de l’Eucaristia, que també són dons que ell m’ha donat? Rendeixen? En benefici de qui?

4. La segona temptació, la que es refereix a tirar-se daltabaix de la cornisa del temple, per ser recollit pels àngels, és la temptació de creure que el Regne de Déu progressa a base de fets espectaculars. Així ho creien els jueus, però no és cert. El Regne de Déu és com una petita llavor que creix a poc a poc, per mitjà del testimoni d’una vida normal, però impregnada d’estimació.

No confonguem l’eficàcia amb la fecunditat. Només és fecund, és a dir, fa progressar de veritat el món, aquell o aquella que deixa un rastre de la bondat de Déu per allà on passa. Només això fa progressar la humanitat. Cap altra cosa.

5. Finalment, la tercera temptació, la de doblegar-se davant del mal, és la de permetre que certes coses es converteixin en ídols que ens dominin: els diners, el consumisme, voler quedar bé, aparentar… ¿Estem segurs que no hi ha cap d’aquestes coses que ens domini i ens impedeixi d’estimar més i de viure lliurement? No beneficiarien pas la nostra vida.

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA

26 de febrer DIUMENGE I DE QUARESMA / Cicle A

Lectura primera Gn 2,7-9.3,1-7a

Creació i pecat dels primers pares

Lectura del llibre del Gènesi

El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra, li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida, i es convertí en un ésser animat. Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí a Edèn, a la regió d’orient, i va posar-hi l’home que havia modelat. El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil totes les varietats d’arbres que fan goig de veure i donen fruits gustosos. Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal.

La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet. Digué, doncs, a la dona: «Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?». La dona li respongué: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem». La serp digué a la dona: «No moriríeu pas! Déu sap que si un dia en menjàveu se us obririen els ulls i seríeu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal». La dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar, que donava gust de veure i que era temptador això d’adquirir coneixement, en collí i en menjà; en donà també al seu marit, que en menjà com ella, i se’ls obriren a tots dos els ulls. Llavors s’adonaren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.

Salm responsorial 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17 (R.: cf. 3a)

Compadiu-vos de mi, Déu meu,

vós que estimeu tant;

per la vostra gran misericòrdia, esborreu les meves faltes;

renteu-me ben bé de les culpes,

purifiqueu-me dels meus pecats.

R. Compadiu-vos de nosaltres, Senyor,

perquè hem pecat.

Ara reconec les meves faltes,

tinc sempre present el meu pecat.

Contra vós, contra vós sol he pecat,

i he fet el que és dolent als vostres ulls. R.

Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,

feu renéixer en mi un esperit ferm.

No em llanceu de la vostra presència,

ni em prengueu el vostre esperit sant. R.

Torneu-me el goig de la vostra salvació,

que em sostingui un esperit magnànim.

Obriu-me els llavis, Senyor,

i proclamaré la vostra lloança. R.

Lectura segona Rm 5,12-19

Com més abundava el pecat, més ha abundat també la gràcia

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma

Germans, per obra d’un sol home entrà el pecat al món, i amb el pecat hi entrà també la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar.

Abans que la Llei fos donada, el pecat ja existia en el món, encara que, mentre no hi ha llei, no consta quina és la pena dels pecats. Així i tot, la mort ja imperava durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès, fins sobre aquells homes que no havien transgredit cap precepte, com ho havia fet Adam. I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard. Però el do no té comparació amb la caiguda, perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol, molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós que s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. És veritat: el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home: el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna, mentre que el do de la gràcia fa justos els homes després de moltes caigudes.

Així, doncs, si per haver fallat aquell tot sol va imperar la mort per culpa d’ell, amb molt més motiu els qui reben aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per tant, així com per haver fallat un sol home es va estendre a tots la condemna, també per haver estat just un de sol tots els homes són absolts i obtenen la vida; així com, per haver desobeït aquell home sol, els altres van esdevenir pecadors, també per haver obeït un de sol, esdevindran justos els altres.

Vers abans de l’evangeli Mt 4,4b

L’home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Evangeli Mt 4,1-11

Jesús dejuna durant quaranta dies i és temptat

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, l’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l’Escriptura: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”».

Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix; l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”». Jesús li contesta: «També diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”».

Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol”».

Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

DOS ARBRES

Comentari a la primera lectura del primer diumenge de Quaresma. A

La primera lectura d’aquet diumenge recull dos fragments del llibre del Gènesi (2,1-9. 3,1-7a); són molt coneguts, el primer narra la creació de l’home i la preparació del paradís; el segon la transgressió de la dona víctima de la seducció de la serp. Ens aturarem en alguns detalls presents en aquests dos textos.

Déu va modelar l’home amb pols de la terra i li va infondre l’alè de vida.  “Nefesh” és el terme hebreu que aquí apareix traduït per alè de vida, també es tradueix per ànima en les bíblies gregues i llatines però no fa justícia a la riquesa de significat que té  el terme en hebreu. La temptació de traduir “nefesh” o el seu sinònim “neshama” per ànima en el sentit de la filosofia grega és gran. Segons aquesta, ànima és una realitat distinta del cos, inclús oposada a tot el que és corporal; l’ànima és immortal, subtil, invisible, bona; el cos dolent és mortal, concret i visible. En tot cas la contraposició que presenta el text és la distinció entre un cos sense vida (la pols modelada) o un cos amb vida (la pols que ha rebut el “nephes”). És un terme fonamental en l’antropologia de l’Antic Testament. Quan parlem de “nefesh” hem de considerar l’ésser humà com una totalitat  on no hi ha cabuda la separació ànima i cos.

“Nefesh” significa gola, és l’òrgan del cos humà que serveix per agafar alè i inversament té a veure amb el bufar, respirar, esbufegar. És l’òrgan on s’hi localitzen les necessitats elementals de la vida, menjar, beure, respirar, per això acaba significant que hom està viu. Si un té “nefesh” és viu i si no en té es mor (1 Re 17,22; Ez 37,14). Si Déu retira el seu alè, l’ésser humà va a parar a una materialitat sense vida (Sl 104,29).

Crida l’atenció la presència de dos arbres en el jardí. Normalment en les mitologies de l’antiguitat era l’arbre de la vida el que estava al mig del jardí que a la vegada estava en el  centre del món. Era l’arbre donador de vida i d’immortalitat i que per aconseguir-la calia superar una colla d’obstacles. El que pren protagonisme, però, en el relat és l’arbre del coneixement del bé i del mal. A Gn 3,3 la dona el situa enmig del jardí i és l’arbre del que no en poden menjar els seus fruits.

La serp desvia la por a la mort i enfoca l’atenció cap a l’assoliment d’una aspiració típicament humana: posseir una saviesa que és pròpia de Déu, el coneixement del bé  i del mal.  L’ésser humà no pot decidir per ell mateix el que és bo i el que és dolent, necessita la norma, la llei que li indiqui el que és bo o dolent. Això el  situa en un pla d’inferioritat respecte la divinitat, és ella qui sap el què és bo o dolent; la divinitat no necessita normes, en tot cas les posa. Tenir el coneixement del bé i del mal situaria l’home i la dona al mateix nivell de la divinitat,  per això diu el text: “sereu com déus”. La serp és el més astut del animal perquè toca el voraviu de l’ésser humà la humiliació que representa  no ser com un déu.

L’home i la dona volen ser com déus per obtenir el coneixement però l’únic coneixement que aconseguiran és el d’adonar-se la seva pròpia condició humana pobra i limitada perquè s’adonaran que van nus.

L’home i la dona mengen el fruit de l’arbre del coneixement. Déu ha dit que si ho fan moriran. No moriran d’immediat, al ser expulsats del jardí tenen prohibit l’accés a l’arbre de la vida i tard o d’hora moriran. Vist així, els dos arbres es complementen i es desfà la sorpresa que pot originar la seva presència en el relat del jardí.

Diumenge 1er de Quaresma. 26 de Febrer de 2023.

AVISOS

·         A partir d’ ara, cada dijous al vespre, Adoració Eucarística a la Capella del Sagrament de la Basílica de Santa Maria, de 18 a 20, amb Rosari a ¼ de 8.