Full Parroquial 18-12-2022

L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE IV D’ADVENT (Mt 1,18-24)

  1. Som ja a les portes de Nadal, la festa que ens omple de joia i d’esperança, perquè celebrem l’inici de la nostra salvació. Cada Nadal que anem vivint al llarg de la nostra vida ha de significar un pas endavant en la nostra maduresa cristiana.

Val la pena que ens preparem per a viure aquesta festa en profunditat, per no quedar-nos únicament en la superfície. I una bona manera d’aconseguir-ho és acostar-nos a les tres persones de qui ens parla l’evangeli d’avui: Jesús, Maria i Josep, perquè són les persones que més plenament i més de prop van viure aquest misteri de la nostra salvació.

  1. Comencem per Maria. Allò que destaca més en ella és potser la seva disponibilitat: no ofereix cap resistència a la voluntat de Déu. Ella tenia els seus projectes. Però Déu irromp en la seva vida i ho trasbalsa tot. Llavors Maria renuncia al seu propi futur i accepta el projecte de Déu. És un bon exemple per a nosaltres, que ens costa tant de complir el parenostre, és a dir, d’acceptar que es faci la voluntat de Déu en la nostra vida.

I una altra cosa a considerar. Maria, com totes les mares, va portar Jesús dintre seu durant nou mesos. I un cop va haver nascut, va continuar portant-lo en el cor sense que en desaparegués mai, ni tan sols quan Jesús va morir i se n’anà a la casa del Pare. Per això Maria està tan vinculada a la nostra salvació. Jesús i Maria són inseparables. Una pregunta ens podem fer: On porto jo Jesús? Dins el cor, de manera que marqui l’orientació de la meva vida? O li barro el pas i el deixo fora? Pensem-hi. És important.

  1. L’evangeli també ens parla de Josep. Ell, no en podem pas dubtar, estimava molt Maria: n’estava enamorat. Ja podem imaginar l’angoixa que va patir quan va prendre la decisió de deixar-la. Això només ho poden entendre aquells que estimen. Josep quedà desconcertat davant la sorprenent situació de la seva promesa. Llavors cerca una sortida que no ofengui ni comprometi ningú. Però Déu li diu que aquest no és el camí. El camí és comprometre’s. És assumir que Déu actua en la nostra vida, sovint d’una manera sorprenent. L’àngel, que parla en nom de Déu, li diu que també se’l necessita. I llavors Josep ho accepta amb totes les conseqüències. Per això l’evangeli ens el defineix dient que era «un home bo», «un home just», en altres versions.

¿Es podria dir de mi, de cadascú de nosaltres això mateix? Quin és el tret essencial que més em defineix? De vegades va bé preguntar-nos qui és el record que deixarem quan ens n’hàgim anat d’aquest món. Es podria dir de mi que era una bona persona?

  1. Finalment, l’evangeli també ens parla de Jesús. Se’ns diu que té dos noms. En la Bíblia, el nom defineix allò que és la persona. Un dels noms és ‘Jesús’, que en hebreu significa «Déu salva». Perquè això és el que realment ha vingut a fer Jesús: salvar. No condemnar, sinó salvar. I nosaltres, què hem vingut a fer en aquest món: salvar o condemnar? Condemnar vol dir judicar, malpensar, criticar, enfonsar, entristir… Salvar vol dir perdonar, comprendre, animar, donar la mà, portar alegria i esperança. Què és el que fem nosaltres?

Acabem recordant que l’altre nom que es dona al fill de Maria és Emmanuel, que significa: «Déu-és-amb-nosaltres». Quina confiança ens ha de donar això! No tenim un Déu llunyà, sinó un Déu que fa camí amb nosaltres: al nostre costat. L’Evangeli de Mateu acaba amb les darreres paraules que Jesús diu a la terra, abans de l’Ascensió: «Jo soc amb vosaltres, dia rere dia, fins a la fi del món» (Mt 28,20). Realment, Jesús és l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres. Fins a la fi del món. Doncs procurem viure d’acord amb aquesta esperança.

Reflexionem-hi!

Mn. Segimon García Ramiro

LECTURES DE LA MISSA

18 de desembre DIUMENGE IV D’ADVENT / Cicle A

Lectura primera Is 7,10-14

La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel

Lectura del llibre d’Isaïes

En aquells dies, el Senyor digué a Acaz: «Demana al Senyor, el teu Déu, un senyal prodigiós, tan avall com vulguis, a les profunditats del país dels morts, o tan amunt com vulguis, dalt al cel». Acaz respongué: «No en vull demanar cap; no vull temptar el Senyor». Llavors digué Isaïes: «Escolteu, doncs, casa de David: No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu? Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel».

Salm responsorial 23,1-2.3-4ab.5-6 (R.: 7c i 10b)

És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou,

el món i tots els qui l’habiten.

Li ha posat els fonaments dins els mars,

i les bases, a les fonts dels rius.

R. Ha d’entrar el Senyor, el rei de la glòria.

Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?

Qui pot estar-se al recinte sagrat?

El qui té el cor sincer i les mans sense culpa,

que no confia en els déus falsos. R.

Rebrà benediccions del Senyor,

rebrà els favors del Déu que salva.

Aquests són els qui venen a buscar-vos, Senyor,

per veure-us de cara, Déu de Jacob. R.

Lectura segona Rm 1,1-7

Jesucrist, del llinatge de David, Fill de Déu

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma

Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, destinat a anunciar la bona nova de Déu, que ell ja havia promès pels seus profetes en les escriptures santes. Aquesta bona nova es refereix al seu Fill Jesucrist, Senyor nostre, el qual, pel seu llinatge humà, nasqué de David, però per l’esperit que santifica va ser constituït Fill poderós de Déu des que va ressuscitar d’entre els morts.

Per ell he rebut el do de ser apòstol, missioner del seu nom a gent de tots els pobles, perquè siguin obedients a la fe. Entre aquests hi sou vosaltres, que Jesucrist ha cridat. Als cristians de Roma, estimats de Déu, cridats a ser-li consagrats, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre, i de Jesucrist, el Senyor.

Al·leluia Mt 1,23

La verge tindrà un fill,

i li posaran Emmanuel,

Déu-és-amb-nosaltres.

Evangeli Mt 1,18-24

Jesús naixerà de Maria, l’esposa de Josep, fill de David

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu

Jesús, el Messies, vingué al món d’aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l’acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa.

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

SENYAL VULGUES QUE NO

Comentari a la primera lectura del 4t diumenge d’Advent A

A la primera lectura d’aquest diumenge llegim la profecia que Isaïes (Is 7,10-14) fa al rei Acaz assegurant-li la perpetuïtat de la dinastia de David gràcies al naixement d’un fill

Per comprendre millor el passatge cal tenir presents els fets històrics que influeixen en el comportament d’Acaz. Ressín (d’Aram) i Pecah (d’Israel) estaven decidits a forjar aliances que els permetessin resistir la dominació assíria. Li van demanar a Acaz que se’ls unís, però Acaz s’hi va negar a causa de la por a Assíria. Com a resposta, Ressín i Pecah van muntar un atac contra Jerusalem que va fracassar. Acaz va acabar totalment lliurat al poder del rei dels assiris (2 Re 16,1-19).

El Senyor s’adreçà a Isaïes per assegurar a Acaz que no havia de témer res, perquè Ressín i Pecah fracassarien en el seu intent d’atacar Jerusalem i derrotar-la. L’única cosa que el Senyor exigia a Acaz és que confiés en la promesa del Senyor i no confiés en l’aliança amb el rei dels assiris. Isaïes, seguint el tarannà de l’època, va proposar al rei Acaz demanar un senyal a Déu perquè el convencés que és Déu qui ha de salvar-lo i treure’l de l’atzucac i el faci desistir d’esperar la salvació del rei dels assiris. A la literatura de l’antiguitat sovint es veu els reis i els herois consultar als déus l’oportunitat o no de fer la guerra; de vegades esperen un senyal de la divinitat que confirmi el sí o el no. A l’Antic Testament veiem com Guedeó demana un senyal per saber si derrotarà els madianites (Jt 6,17). El rei Ezequies demana a Isaïes un senyal per saber si es curarà (2 Re 20,8). El salmista, se sobreentén el just, demana un senyal del favor de Déu (Sl 86,17).

Isaïes ofereix a Acaz triar un senyal que es produeixi al fons del país dels morts o ben alt en el cel. Quan el Senyor convida Acaz a demanar un signe que tingui lloc “en la profunditat o en l’alçada de dalt”, ofereix carta blanca a Acaz, donant-li poder de decisió. Acaz pot sol·licitar qualsevol senyal que es pugui imaginar. Pot demanar a Déu que amagui el sol o que faci que l’aigua brolli de les sorres del desert o pot demanar un miracle curatiu. Pot demanar qualsevol signe que, quan sigui rebut, el convenci del poder i la fidelitat del Senyor.

Acaz rebutja el senyal que li ofereix el Senyor. S’excusa dient: “No vull posar a prova el Senyor” fent referència al Deuteronomi (6,16) que recorda l’episodi de Massà on Israel va posar a prova el Senyor. Però aquí la situació és diferent, no és Acaz qui posa a prova el Senyor sinó que és el Senyor qui posa a prova Ajaz perquè el senyal ofert per Déu per una banda és una prova i per altra una invitació. Si Acaz accepta el Senyor, reconeixerà el seu poder i haurà de restar-li fidel; altrament, si el rebutja, demostrarà que confia més en el poder dels assiris que en Ell.

El senyal és: “La noia que ha de donar llum tindrà un fill”. El terme hebreu que tradueix noia és “almah”. La traducció del terme ha estat molt debatuda. Un grup de traductors s’inclina per traduir “almah” per noia jove o dona jove afegint-hi algunes vegades matisos: per a alguns simplement noia jove, altres especifiquen soltera, altres que pot ser soltera o casada. Actualment, un bon nombre d’estudiosos s’inclina per aquesta traducció. Un altre grup prefereixen traduir “almah” per verge; a favor d’aquesta traducció juga el factor extraordinari i de sorpresa que té el senyal, també que la traducció de la versió dels LXX tradueix “almah” per “parthenos” terme grec que significa verge. Alguns d’aquest grup en traduir “almah” per “parthenos” tenen el pensament posat en l’ús que l’evangelista Mateu fa d’aquest passatge d’Isaïes quan es val del terme per parlar del naixement prodigiós del fill de Maria. Cal tenir present que la llengua hebrea disposa del terme “bethula” per designar específicament verge.

El que Isaïes vol mostrar amb el naixement del fill d’Acaz és que es produirà una intervenció per part de Déu que assegurarà el manteniment de la dinastia davídica. Hi havia la por que aquesta fos enderrocada, si això passés significaria la desaparició de la promesa dinàstica feta a David pel profeta Natan (2Sm 7,12-16). Les esperances de benestar pel poble concedit per Déu depenien -des de l’òptica del regne de Judà- de l’existència d’un successor de David. El naixement del nen asseguraria la presència de Déu permanent al mig del poble i la renovació de la promesa feta a David.

Diumenge 4t d’Advent. 18 de desembre de 2022.

AVISOS

·         A partir d’ ara, cada dijous al vespre, Adoració Eucarística a la Capella del Sagrament de la Basílica de Santa Maria, de 18 a 20, amb Rosari a ¼ de 8.