Full Parroquial 11-12-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE III D’ADVENT (Jm 5,7-10; Mt 11,2-11)
- Joan Baptista estava desconcertat. Ell havia anunciat l’arribada imminent d’un Messies que actuaria de forma contundent contra el mal: tallaria amb la destral «els arbres dolents» i cremaria «la palla», havia dit. Però resulta que Jesús té una manera d’actuar que no encaixa amb aquestes previsions. No utilitza la força en el sentit que molts esperaven. Ni tan sols fa res per alliberar Joan Baptista, que era a la presó. Es comprèn que aquest quedés desconcertat i que li vinguessin dubtes. Per això li envia uns missatgers, que li pregunten clarament: «Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?».
- També a nosaltres ens passa sovint, això de no entendre la manera d’actuar del Senyor. No comprenem, per exemple, per què permet que hi hagi fam, violències, injustícies, en fi, tant de mal en el món. No ho entenem. I potser com Joan Baptista, ens venen certs dubtes. Però Jesús dona una resposta que va ser plenament convincent per a Joan Baptista i que també ho hauria de ser per a nosaltres: «Els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten»… Aquesta és la carta de presentació de Jesús: per on passa ell, el mal es fa enrere. És a dir, no respon amb violència, sinó amb bondat. Jesús és l’expressió de la bondat de Déu: per on passa ell, la bondat creix.
Déu no va arribar al món trasbalsant-ho tot, sinó que va néixer en una cova de Betlem. És a dir, es va introduir en la realitat que va trobar i la va anar canviant, però a poc a poc, des de dins. Els camins del Senyor són diferents dels nostres. Són més lents. Per això sant Jaume diu en la segona lectura: «Tingueu paciència». Els camins del Senyor són més lents, sí, però són camins del Senyor, camins de bondat, que són els més eficaços.
I fixem-nos en una cosa: els signes que demostren que Jesús és el Salvador no són estrictament religiosos: ell no parla del culte, de l’observança del dissabte, dels dejunis… Allò que demostra que la salvació de Déu ja és present enmig dels homes és l’alliberament dels seus mals, de la mena que siguin. Sempre que això es dona, sempre que algun mal és vençut, el Regne de Déu avança.
- Aquí hi ha una ensenyança per a nosaltres. Al nostre entorn hi ha persones que estan a les fosques, que no troben sentit a la vida i viuen sense esperança. I això és molt dur. N’hi ha d’altres que són com invàlides, gairebé com mortes. Han sofert molt en la vida —injustícies, pobresa, malalties, solitud—, però potser ningú no les ha ajudat. Estan decebudes i ja no creuen en res ni en ningú. «Passen» de tot. No tenen horitzons clars en la vida. I això porta tristesa i inseguretat.
Tant de bo que totes aquestes persones puguin trobar en nosaltres una mà amiga que les comprengui i les ajudi, i un cor que les faci sentir acompanyades i estimades. Els farem un gran bé. Perquè llavors sí que s’obriran a la bona nova de Jesús, i en la seva vida hi haurà un esclat de llum que serà com una resurrecció. Això és el que hem de ser els creients: un nou Jesús que fa retrocedir el mal pertot arreu on anem passant.
- La salvació del món va començar fa més de dos mil anys, però encara no s’ha realitzat plenament. Crist compta amb nosaltres per dur-la a terme. Per això m’agradaria acabar amb aquella paràbola oriental que molts coneixeu, però que avui va bé repetir. Diu així: «Vaig veure al carrer una nena que tremolava, pelant-se de fred dins un vestidet prim i amb poques perspectives d’aconseguir poder menjar. Em vaig indignar i vaig dir a Déu: ‘Per què permets aquestes coses? Per què no fas res per solucionar-ho?’ Durant una estona Déu va estar en silenci. Però aquella nit de sobte em respongué: ‘Certament que he fet alguna cosa; t’he fet a tu’».
És una gran veritat: ara els braços de Déu i el cor de Déu a la terra som nosaltres. Només nosaltres! Una bona reflexió per al Nadal que s’acosta.
Preguem-hi
Mn. Segimon García Ramiro
LECTURES DE LA MISSA
11 de desembre DIUMENGE III D’ADVENT / Cicle A
Lectura primera Is 35,1-6a.10
Déu mateix us ve a salvar
Lectura del llibre d’Isaïes
La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig. Li han estat donades la glòria del Líban, les gales del Carmel i de Saron. Són ells els qui veuran la glòria del Senyor, la majestat del nostre Déu. Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig.
Tornaran els qui el Senyor ha rescatat, entraran a Sió cridant de goig i una alegria eterna coronarà els seus caps. Hi haurà festes i alegria, i fugiran les penes i els gemecs.
Salm responsorial 145,7.8-9a.9bc-10 (R.: cf. Is 35,4)
El Senyor fa justícia als oprimits,
dona pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos.
R. Senyor, veniu a salvar-nos.
El Senyor dona la vista als cecs,
el Senyor redreça els vençuts.
El Senyor estima els justos;
el Senyor guarda els forasters. R.
El Senyor manté les viudes i els orfes,
i capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre,
és el teu Déu, Sió, per tots els segles. R.
Lectura segona Jm 5,7-10
Mantingueu ferms els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop
Lectura de la carta de sant Jaume
Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el pagès espera els fruits preciosos de la terra, prenent paciència fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada. Igualment vosaltres tingueu paciència, refermeu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop. Germans, no us queixeu els uns dels altres, perquè no hàgiu de ser judicats; penseu que el jutge ja és a les portes. Voleu, germans, un exemple de paciència en els mals tractes? Preneu el que us donen els profetes que van parlar en nom del Senyor.
Al·leluia Is 61,1
L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.
Evangeli Mt 11,2-11
Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu
En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir el que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li: «Sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?». Jesús els va respondre: «Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la bona nova, i feliç aquell que no quedarà decebut de mi». Mentre ells se n’anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan: «Què heu sortit a veure al desert? Una canya sacsejada pel vent? Doncs, què hi heu sortit a veure? Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs, què hi heu sortit a veure? Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l’Escriptura: “Jo envio davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí”. Us ho dic amb tota veritat: Entre tots els qui les mares han portat al món no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; tanmateix el més petit al Regne del cel és més gran que ell».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
PACIÈNCIA
En els primers temps posteriors a la mort de Jesús existia en les comunitats cristianes el convenciment que Jesús tornaria molt aviat a instaurar el Regne de Déu que, si bé ja havia començat abans de la seva mort, arribaria al seu establiment públic gloriós i definitiu. Però les coses no van anar com molts s’imaginaven, el retorn es feu esperar i llavors s’imposà la necessitat d’impartir pautes de conducta per l’espera. És el que fa el text de la carta de Jaume (Jm 5,7-10) que llegim a la segona lectura d’aquest diumenge.
La carta de Jaume és un conjunt d’exhortacions morals, normes i consells de conducta, per això en ella abunden els verbs en imperatiu. Tingué moltes dificultats per entrar en el cànon del Nou Testament. Luter la tenia per una “epístola de palla” en contraposició a altres epístoles de més categoria com ara Romans. L’autor és possiblement un jueu convertit que es dirigeix a altres judeocreients escampats arreu on s’establiren comunitats cristianes. Atribuir l’autoria de la carta a l’apòstol Jaume respon a la pretensió de donar prestigi a l’escrit, recurs habitual en aquella època.
L’autor es val de la tradició jueva, en el text que ens ocupa es veu en els exemples morals dels profetes i de Job; s’hi nota la influència de l’hel·lenisme amb l’ús del terme paciència i es val de la tradició cristiana amb l’al·lusió al retorn de Jesús.
Dels consells que dona sobresurt la paciència ( 4 vegades en el text).La paciència popularment s’entén com la capacitat de suportar pacíficament serenament les adversitats de la vida, en un altre sentit és la virtut de saber esperar sense inquietar-se un futur que es desitja o se sap que un dia o altre s’esdevindrà.
A l’Antic Testament la paciència apareix com un atribut de Déu vinculat amb la seva misericòrdia. Déu és pacient sobretot amb els pecadors, no executa la seva ira ni el càstig, sinó que atorga a l’ésser humà l’oportunitat de convertir-se i aconseguir així la salvació. Aquesta idea arriba al Nou Testament, l’autor de la segona carta a Pere (3,9) diu que Déu és pacient perquè vol que ningú es perdi sinó que tothom arribi a la conversió.
Aquest però no és el sentit que té en el nostre text. Cal deduir-lo dels exemples que apareixen exposats per l’autor de la carta. Paciència és la del pagès que sembra un gra de mostassa esperant que creixi i es faci gran i arribi a ser un arbre (Mt 13,31); com els profetes que, resultat de la seva predicació, esperaven la conversió del poble (Is 6,11; Jr 20,7-11; Ez 2,3-7), com la paciència de Job que, instat per la seva dona a maleir Déu i aclaparat per les desgràcies que li han caigut a sobre, es manté fidel a Déu i ferm en la seva integritat. Val a dir que la paciència de Job és la del Job del pròleg i epíleg del llibre (Jb 1-2; 42,7-17) que mostren el Job pacient i resignat, tot el contrari del Job del gruix del llibre que mostra un Job rebel, exigent i indignat.
En el nostre text la paciència es mostra com una qualitat típica del bon cristià i així apareix en els catàlegs de virtuts escampats per les cartres de Pau i de la seva escola. A 2 Co 6,6 la paciència forma part de les realitats positives que contraresten les tribulacions i contrarietats del ministeri apostòlic; a Gl 5,22 la paciència és un fruit de l’acció de l’Esperit; a Ef 4,2; Col 1,11; 3,12; 2Tm 3,10 la paciència forma part de les virtuts que ha de tenir el cristià; a 1 Tes 5,14 La paciència s’ha de practicar en el tracte amb els altres, sobretot amb els més febles; a 1Co 13,4 és una de les qualitats que defineix l’amor.
La carta de Jaume no posa l’accent en a sorpresa o la incertesa del moment sinó que vol assegurar que el retorn – igual que arriben les collites o la conversió es produeix – més aviat o més tard es produirà mentrestant el més assenyat és tenir paciència.
Diumenge 3er d’Advent. 11 de Desembre de 2022.