Full Parroquial 6-11-2022

L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Lc 20,27-38)

 

  1. L’evangeli d’avui és important, no pas per la pregunta capciosa dels saduceus, sinó perquè planteja una qüestió que a tots ens preocupa: què hi ha darrere la mort?

Nosaltres fem constantment experiència de la vida i de la mort: cada dia veiem néixer i cada  dia veiem morir. Però la vida sempre ens sembla curta. La mort sempre arriba massa aviat, perquè a nosaltres el que ens agrada és la vida. Ens agrada contemplar l’infant que arriba al món i fa el primer somriure, l’ocell que canta i saluda el nou dia, el camp i el bosc que es vesteixen de primavera, la família feliç que s’estima. Tot el que és vida ens fascina.

Però, en la nostra experiència quotidiana, veiem com la vida acaba sempre en la mort: la flor es marceix i s’asseca; l’ocell un dia deixa de cantar per sempre; el bosc mor, pel pas del temps o per les flames d’un incendi; l’home i la dona van perdent les forces, envelleixen i moren… I aquesta experiència, que és la de tots els éssers vivents de la terra, ens entristeix. Evidentment, perquè nosaltres portem a dins un anhel d’eternitat.

 

  1. Però Jesús, en aquest evangeli, ens obre uns nous horitzons més lluminosos. La mort no és el final de tot: només és la porta que ens fa entrar en una nova vida. I aquesta nova vida no és la simple continuació d’aquesta, sinó la immersió en l’atmosfera de Déu.

Nosaltres som fills de Déu i per això després de la nostra mort continuarem vivint al costat del nostre Pare (Déu). És per a això que ens ha donat l’existència: perquè vol que estiguem amb ell. No sabem com serà la nova vida, perquè Déu no ens ho ha volgut revelar. Només sabem que serà una vida molt diferent de la que vivim ara aquí a la terra. Serà la vida de fills i filles de Déu. Tot serà diferent, serà l’estimació i la felicitat per sempre.

 

  1. Fixem-nos que, en la nostra vida, hi ha dos moments clau: quan arribem a aquest món i quan ens n’anem.
  2. a) Quan naixem, portem darrere l’amor de Déu que ens ha dut a l’existència: si ell no ens hagués estimat, nosaltres no existiríem. I tenim davant tota una vida per construir. O, si voleu, tota una vida per estimar, ja que viure pròpiament és estimar. Qui no estima sí que és mort de veritat.
  3. b) Quan ens n’anem d’aquest món, és a l’inrevés: tenim darrere la nostra vida, que ja és història que no podem canviar, i tenim davant tot l’Amor de Déu, que ens estima, que ens acull com a fills i filles i que ens vol fer feliços per sempre. Aquesta és la nostra fe, una fe que ens impulsa a viure amb joia i amb confiança: Déu guia el nostre caminar i ens porta cap a ell. Siguem conscients, doncs, que en la vida no anem endarrere, sinó sempre endavant. No caminem pas cap al buit, cap al no-res, sinó cap a l’abraçada definitiva amb el Déu de l’Amor i de la Vida.

«Déu no és Déu de morts, sinó de vius» —ens ha dit Jesús en l’evangeli—. I és que ell fa les coses ben fetes: no crea éssers frustrats, sinó homes i dones per a viure sempre. Déu no es vol rodejar de cadàvers, sinó d’éssers vivents que siguin eternament feliços amb ell, gràcies a la salvació que ens ha portat el seu Fill, Jesús.

Si jo existeixo és perquè Déu ho ha volgut. I si m’ha dut a l’existència, és perquè em vol tenir per sempre al costat seu. No tenia cap altra motivació quan em va donar la vida. Cap altra.

 

  1. Per això, per acabar, ens podríem preguntar què en fem de la nostra vida, d’aquest període de temps que va des del dia del nostre naixement fins que ens n’anem d’aquest món. De nosaltres depèn que sigui un camí de vida o un camí de mort.

Qui estima s’omple de vida, perquè s’omple de Déu, que és Amor i Vida. I qui està ple de Déu és una persona positiva. És capaç de curar ferides i de renovar tot allò de caduc i de mort que hi ha al seu entorn. Qui estima és sembrador de vida: per allà on passa, tot es renova, tot ressuscita.

Quin rastre deixem darrere nostre?

 

Reflexionem-hi!

 

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA

6 de novembre DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY / Cicle

Lectura primera 2M 7,1-2.9-14
El Rei del món ens ressuscitarà a una vida eterna
Lectura del segon llibre dels Macabeus
En aquells dies, set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare, eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets, a menjar carn de porc, que la Llei prohibia. Un d’ells, parlant per tots, digué: «Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori? Estem disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares».
El segon, a punt d’expirar digué: «Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí, però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida eterna».
Després d’aquests va ser torturat el tercer. Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren, estengué les mans sense por i digué amb una noble generositat: «Les havia rebudes del cel, però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo i espero recobrar-les d’allà dalt». El rei mateix i els de la seva comitiva quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi, que tenia per no res el dolor de les tortures.
Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat. A punt d’expirar deia: «Ara que morim a mans dels homes, és bo de confiar en l’esperança que Déu ens dona de ressuscitar-nos, perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida».
Salm responsorial 16,1.5-6.8b i 15 (R.: 15)
Escolteu-me, Senyor, demano justícia,
escolteu el meu clam;
oïu atentament la meva defensa,
surt de llavis que no enganyen.
R. Quan em desvetlli,
us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor.
Els meus passos no abandonen els camins prescrits,
avancen segurs per les vostres rutes.
Us invoco, Déu meu, i sé que em respondreu;
us invoco, Senyor, escolteu el que us demano. R.
Protegiu-me a l’ombra de les vostres ales.
Jo vinc a veure-us demanant justícia.
Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n. R.
Lectura segona 2Te 2,16-3,5
Que el Senyor us faci constants
en tota mena d’obres bones i de bona doctrina
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Germans, que Jesucrist mateix, el nostre Senyor, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina.
Finalment, germans, pregueu per nosaltres: que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres, i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents, perquè no tothom té la fe. El Senyor és fidel. Ell us farà constants i us guardarà del Maligne. Us tenim tota la confiança en el Senyor, i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu i continuareu fent-ho. Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu i sofrir amb constància com ho feu Jesucrist.
Al·leluia Ap 1,5-6
Jesucrist és el primer ressuscitat d’entre els morts.
Que li sigui donada la glòria i el poder
pels segles dels segles.
Evangeli Lc 20,27-38
Déu no és Déu de morts, sinó de vius
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, uns saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar. Per això li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la dona del difunt, per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l’esposa? Perquè tots set s’hi havien casat».
Jesús els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són iguals que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob. Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen».

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

DÉU APOSTA PER LA VIDA
La coneguda controvèrsia de Jesús amb els fariseus sobre la qüestió de la resurrecció la recullen els
tres sinòptics, a la lectura de l’evangeli d’aquest diumenge llegim la versió de Lluc.(Lc 20,27-38 )
La controvèrsia amb els saduceus pot semblar una controvèrsia més junt amb les mantingudes amb
altres col·lectius : els grans sacerdots, escribes, notables del poble, espies, fariseus, totes elles
encaminades a posar a prova Jesús a fi de desacreditar la seva missió i les seves pretensions
messiàniques. En el cas de la controvèrsia amb els saduceus s’hi cou l’acceptació de la realitat de la
resurrecció.
La resurrecció no era acceptada d’una manera igual pels diferents grups i tendències de l’època de
Jesús i dels primers anys del cristianisme naixent. El mateix text d’avui informa que els saduceus no
l’acceptaven. No parlem ja dels ambients extra jueus; el llibre dels Fets dels Apòstols explica com la
predicació de Pau parlant de la resurrecció fou rebutjada en sec pels oients d’Atenes. “Així que
sentiren parlar de la resurrecció dels morts alguns es van posar a riure i d’altres digueren: sobre
aquest tema ja t’escoltarem un altre dia” (17,32).
No tan sols els atenencs, sinó també els mateixos creients de Corint tingueren dificultats en acceptar
la resurrecció, tant és així que Pau els dedica un capítol sencer (1Co 15) en una de les seves cartres
parlar de com aquesta realitat es donà en Jesús i és fonamental per a la fe.
Els que estaven entusiasmats amb la resurrecció eren els fariseus. Ells eren els que vivien indignats
amb el poder opressor romà i eren els romans, en el temps que escriu Lluc, els qui havien destruït el
temple de Jerusalem, baluard de la fe d’Israel. L’ànsia de venjança estava servida. La resurrecció
era la garantia que la venjança es duria a terme. El llibre de Daniel afirma: “Molts dels qui dormen a
la pols de la terra es desvetllaran, els uns per a la vida eterna, els altres per a l'oprobi, per a la
reprovació eterna” (12,2). La literatura apòcrifa s’esplaià en aquesta afirmació. L’apocalipsi siríac de
Baruc dedica els capítols 50 i 51 a descriure la resurrecció que va acompanyada sempre del judici i
l’estat en que quedaran els ressuscitats. Els justos ressuscitats seran transformats i glorificats; els
impius, en canvi, aniran al suplici entre terribles visions espectrals i contemplant l’esplendor angèlic
dels justos.
Les paraules que Lluc posa en boca de Jesús donen per suposat que la resurrecció no és una
finalitat en sí mateixa. De fet ja ho diu el llibre de Daniel: si es ressuscita, es ressuscita per la vida i
en l’apocalíptica la resurrecció és el pas previ que conduirà els justos a la glorificació i els impius al
càstig.
Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen. L’aposta de Déu és una
aposta per la vida: “No m'agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i
que visqui” (Ez33,11) i el salm 16 diu: “No abandonaràs la meva vida enmig dels morts, ni deixaràs
caure a la fossa el qui t'estima. M'ensenyaràs el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir al teu
davant; al teu costat, delícies per sempre (16,10-11). Fixem-nos en les paraules que els dos homes
amb vestits resplendents dirigeixen a les dones esglaiades que han anat al sepulcre: “Per què
busqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí: ha ressuscitat” (Lc 24,5-6). La importància es
dona al fet que Jesús viu i la resurrecció queda en un segon pla.
Jesús proposa als saduceus eixamplar els horitzons conceptuals a fi de no quedar encallats
convertint en un fi allò que és tan sols un mitjà, és a dir, veure que la resurrecció no és una realitat
que acaba en ella mateixa sinó que és el pas que s’intueix necessari per accedir a un nivell
d’existència, el nou eó en dirien els jueus, consistent en participar de la vida de Déu que en
contraposició a la vida terrenal és la vida autèntica.
Diumenge 32 durant l’any. 6 de Novembre de 2022

AVISOS

·        Aquest diumenge celebrem el Dia de l’ Església Diocesana, la Diada de Germanor. El nostre bisbat fa una crida per “viure i expressar, amb obres, la fraternitat en el si de les diòcesis i també en el conjunt de la societat”.

 

A tal efecte, al Full Dominical hi trobareu un opuscle titulat “La nostra Església” que ofereix una informació detallada dels recursos humans i materials de l’ església diocesana i de com han estat empleats en aquests darrer any. També veureu unes fotocòpies grans que estan posades a les cartelleres.

 

Se’ns demana, doncs, de nou, la nostra col·laboració econòmica dipositant els nostres donatius als sobres que trobarem al final de l’ església, tal com fem habitualment.

·        Dilluns, a les 5 de la tarda, al Casal Parroquial, reunió mensual de “Vida Creixent”. Ja sabeu que és una trobada dirigida a persones grans i que està centrada en l’ aprofundiment de l’ Evangeli. És una trobada lògicament oberta a tothom.
·        El dijous dia 10, Mn. Antoni Matabosch serà el ponent de la sessió de l’ Escola de Teologia del Maresme. Parlarà de la “Saviesa Cristiana sobre l’ Ecologia”, dins del curset sobre “Ciència i Teologia”que va començar el dijous passat i que s’ allargarà fins al primer dijous de desembre. Les inscripcions es poden fer allà mateix. Mireu els programes específics que s’ han editat.
·        El proper diumenge hi ha l’ aplec de Sant Martí de Mata, de forta  tradició a Mataró. Subratllar que la Missa a l’ ermita es celebrarà a les 12 del migdia d’ aquest diumenge 13, tot i que Sant Martí és de fet el divendres dia 11. Sempre hi assisteix una bona colla de persones de la nostra Parròquia.