Full Parroquial 30-10-2022

L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (2Tm 4,6.8.16-18; Lc 18,9-14)

Les lectures d’avui ens presenten tres personatges que fan balanç de la seva vida.

  1. L’un, sant Pau, ho fa quan veu propera la mort. I el balanç que en fa és positiu. Ha passat dificultats, ha tingut decepcions, però la confiança en el Senyor ha estat més forta que tot. I ara, quan ja veu el final, en el moment de «desfer les amarres» experimenta l’alegria d’aquell que s’ha esforçat per ser fidel i que confia plenament en la misericòrdia del Senyor.

És important de notar aquesta alegria que sent. Ens podríem preguntar quins sentiments tindrem nosaltres, quan veurem proper el nostre final… Allò que importa no és haver viscut molts anys —això és molt secundari—; allò que importa és que aquests anys, pocs o molts, hagin donat fruits. I dona fruit aquell que estima, que s’esforça per fer el bé, que deixa un rastre de bondat darrere seu. Déu no espera de nosaltres que siguem perfectes —això és impossible—, sinó que no parem mai de caminar cap a ell i que no deixem mai de demanar el seu ajut.

Són també les persones d’aquesta mena les úniques que estimulen els altres a ser millors i que contribueixen realment a transformar el món. Preguntem-nos si som d’aquesta mena; preguntem-nos si la nostra vida és estèril o dona fruit.

  1. Els altres dos personatges són els de la paràbola. Se’ns hi descriu dos tipus d’home ben diferents. N’hi ha un que afirma complir tots els receptes de la Llei. Val a dir que el comportament d’aquest home és impressionant: dejuna dos dies cada setmana i dona la desena part de tots els seus ingressos (el 10 %!). Déu n’hi do. Quants de nosaltres ens atreviríem a viure així? Suposa molta voluntat, molt sacrifici, molt d’esforç. I tot i això, Déu no està content d’aquest fariseu.

Per què? Perquè creu que se salva pels seus propis mèrits. Creu que «té dret» a la salvació, que la «compra» amb els seus propis mèrits. Considera Déu únicament com una espècie de «comptable», que controla els seus esforços per donar-li el premi que «ha merescut». És a dir, posa la seva seguretat no pas en la bondat i misericòrdia de Déu, sinó en les seves pròpies obres. Déu no  és per a ell la font de salvació. No el necessita per a ser bo. Es basta ell tot sol.

¿Descobreixo en mi alguns signes d’aquest fariseisme? D’alguna manera tots som fariseus. Per això la paràbola també va dirigida a nosaltres. Som fariseus, per exemple, cada vegada que interposem les nostres bones obres davant Déu per exigir-li alguna recompensa, per exigir que ens concedeixi allò que li demanem. També som fariseus sempre que ens considerem millors que els altres.

  1. L’altre personatge de la paràbola és un publicà. Els publicans eren recaptadors d’impostos, venuts a l’invasor estranger, als romans. Tots robaven i defraudaven. Realment, aquell home tenia un «currículum» impresentable, totalment oposat al del fariseu. I, això no obstant, és ell qui es guanya el favor de Déu. Per què? No pas perquè hagi obrat malament, sinó perquè «ho reconeix». Perquè no posa la seguretat en les seves obres, sinó en la bondat i misericòrdia de Déu. Posa Déu al seu lloc: és aquell que perdona i salva. És aquell absolutament necessari perquè jo pugui aixecar-me i salvar-me.

En què poso la confiança: en la bondat de Déu o en els meus propis mèrits? La paràbola acaba dient, referint-se al publicà: «Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva». Val la pena que contemplem com se’n torna a casa seva aquell home: amb el cor asserenat, curat del seu pecat, feliç, transformat… És un home nou. I què ha fet per aconseguir aquest resultat? Una sola cosa: reconèixer humilment el seu pecat. Res més. Tampoc menys que això.

Reflexionem-hi!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA

30 d’octubre DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY / Cicle C

Lectura primera Sa 11,23-12,2
Us apiadeu de tothom perquè vós estimeu tot allò que existeix
Lectura del llibre de la Saviesa
Senyor, el món tot sencer davant vostre és com un gra que tot just inclina la balança, com un esquitx de rosada que cau a terra el matí.
Justament perquè ho podeu tot us apiadeu de tothom i dissimuleu els pecats dels homes perquè puguin penedir-se. És que vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d’allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho.
Com persistiria res si vós no ho volguéssiu? Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació? I vós, Senyor que estimeu la vida, tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present en tots.
Per això repreneu una mica els qui es desencaminen i, servint-vos d’allò mateix amb què han pecat, els amonesteu i els recordeu les seves culpes, perquè s’allunyin del mal i creguin en vós, Senyor.
Salm responsorial 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14 (R.: 1)
Us exalçaré, Déu meu i rei meu,
beneiré el vostre nom per sempre.
Us beneiré dia rere dia,
lloaré per sempre el vostre nom.
R. Beneiré el vostre nom per sempre,
Déu meu i rei meu.
El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l’amor.
El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement tot el que ell ha creat. R.
Que us enalteixin les vostres criatures,
que us beneeixin els fidels;
que proclamin la glòria del vostre Regne
i parlin de la vostra potència. R.
Totes les obres del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d’amor.
El Senyor sosté els qui estan a punt de caure,
els qui han ensopegat, ell els redreça. R.
Lectura segona 2Te 1,11-2,2
El nom de Jesús, el nostre Senyor,
serà glorificat en vosaltres i vosaltres en ell
Lectura de la segona carta de sant Pau als cristians de Tessalònica
Germans, sempre preguem per vosaltres, demanant que el nostre Déu us faci dignes de la vocació cristiana i amb el seu poder dugui a terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira. Així el nom de Jesús, el nostre Senyor, serà glorificat en vosaltres, i vosaltres en ell, per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.
Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor, i a la nostra reunió amb ell, us preguem, germans, que no perdeu el seny ni us alarmeu, encara que una suposada revelació de l’Esperit o una dita o carta que passés com si fos nostra anunciessin que el dia del Senyor és imminent.
Al·leluia Jo 3,16
Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic;
tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.
Evangeli Lc 19,1-10
El Fill de l’home ha vingut a buscar
i a salvar allò que s’havia perdut
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de publicans i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut».

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

CASTIGAR AMB MESURA
El llibre de la Saviesa es pot organitzar segons la següent estructura: 1) La saviesa i la
justícia divina vetllen pel just (cc. 1-5); 2) Elogi de la saviesa i la seva recerca (cc. 6-9); 3) La
saviesa dirigeix la història bíblica (cc. 10-19). A la primera lectura d’aquest diumenge llegim
un fragment d’aquest tercer apartat del llibre (Sv 11,22-12,2).
És en aquesta tercera part on apareix l’Antic Testament amb més claredat. L’autor mostra
un gran coneixement i domini de l’Escriptura i la fa servir usant el que es coneix com
“midrash” que és un comentari rabínic a l’estil d’un sermó amb la finalitat d’actualitzar el
sentit de l’Escriptura i extreure’n tota la seva riquesa. Gènesi, Èxode i Nombres són els
libres que li proporcionen el material per la seva reflexió.
La lectura que ens ocupa és l’afirmació d’un principi general que s’explana amb un exemple
extret de l’Escriptura. El que passa és que l’exemple va davant del que després s’exposa de
formà genèrica. L’enunciat general diu que Déu, tot i el poder i la grandesa que té i
precisament perquè té aquest poder exerceix la misericòrdia a fi que els homes puguin
penedir-se. Destruir-los aniria contra el gran acte d’amor que suposa la creació del món. I
encara que el text explícitament no ho digui, en això es mostra la saviesa de Déu.
Què ha dit el text anteriorment, abans d’aquestes afirmacions categòriques? Que la saviesa
guia els grans personatges de l’Antic Testament; que la saviesa alliberà Israel de l’opressió
d’Egipte; que la saviesa estava amb Moisès durant la travessia pel desert. Què allò que per
uns és un càstig (l’aigua que engolí els egipcis), per altres és font de beneficis (l’aigua
donada als israelites en el desert). Allò que havia servit per castigar els egipcis es converteix
en benefici pels israelites i així reconeixen la intervenció de Déu.
Seguint amb l’episodi de l’Èxode l’autor recorda que els egipcis adoraven rèptils irracionals i
bestioles abjectes i són aquestes rèptils i bestioles els que ex converteixen en els animals
de les plagues que castiguen els egipcis. L’ésser humà és castigat amb allò mateix que
peca. Per això diu la nostra lectura: “ corregeix els transgressors… amb allò mateix que han
pecat” (12,2).
A la lectura es diu que Déu té misericòrdia de tothom (11,23), que tracta amb mirament totes
les coses (11,26) i que corregeix de mica en mica els transgressors (12,2). El que s’afirma
vol mostrar que Déu imposa el càstig amb mesura i proporcionalitat. L’exemple posat
anteriorment i que avala l’afirmació explica que Déu podia haver creat bèsties ferotges i
monstres grandíssims que aniquilessin els egipcis en un moment. Però no ho a fer, sinó que
castigà els egipcis amb els petits animals que ells mateixos havien convertit en objecte de la
seva adoració.
Aquest plantejament s’ajusta i està en sintonia amb el que diuen els rabins. Segons aquests
quan Déu va crear el món ho feu segons la justícia i segons la misericòrdia (GnR 3,35).
Aquests atributs divins, actuant conjuntament, seran el fonament del govern del món sobre
la humanitat. En el text que ens ocupa el fet de castigar correspon a la justícia, en canvi
tenir misericòrdia de tothom ( no tan sols del poble d’Israel, sinó també del idòlatres egipcis)
apartar la mirada del pecat dels homes, estimar tot el que existeix, la voluntat que tot
subsisteixi, tractar amb mirament totes les coses, mantenir present en tots els éssers l’alè
immortal, corregir de mica en mica, tot això correspon a la misericòrdia de Déu.
Aquest ajustament perfecte entre justícia i misericòrdia no pot ser altra cosa que el resultat
de la Saviesa de Déu que el porta a actuar d’aquesta admirable manera.
Diumenge 31 durant l’any. 30 d’Octubre de 2022

AVISOS

·         A partir d’ ara, cada dijous al vespre, Adoració Eucarística a la Capella del Sagrament de la Basílica de Santa Maria, de 18 a 20, amb Rosari a ¼ de 8.