Full Parroquial 23-10-2022

L’Homilia de Mn. Segimon

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (2Tm 4,6.8.16-18; Lc 18,9-14)

Les lectures d’avui ens presenten tres personatges que fan balanç de la seva vida.

  1. L’un, sant Pau, ho fa quan veu propera la mort. I el balanç que en fa és positiu. Ha passat dificultats, ha tingut decepcions, però la confiança en el Senyor ha estat més forta que tot. I ara, quan ja veu el final, en el moment de «desfer les amarres» experimenta l’alegria d’aquell que s’ha esforçat per ser fidel i que confia plenament en la misericòrdia del Senyor.

És important de notar aquesta alegria que sent. Ens podríem preguntar quins sentiments tindrem nosaltres, quan veurem proper el nostre final… Allò que importa no és haver viscut molts anys —això és molt secundari—; allò que importa és que aquests anys, pocs o molts, hagin donat fruits. I dona fruit aquell que estima, que s’esforça per fer el bé, que deixa un rastre de bondat darrere seu. Déu no espera de nosaltres que siguem perfectes —això és impossible—, sinó que no parem mai de caminar cap a ell i que no deixem mai de demanar el seu ajut.

Són també les persones d’aquesta mena les úniques que estimulen els altres a ser millors i que contribueixen realment a transformar el món. Preguntem-nos si som d’aquesta mena; preguntem-nos si la nostra vida és estèril o dona fruit.

  1. Els altres dos personatges són els de la paràbola. Se’ns hi descriu dos tipus d’home ben diferents. N’hi ha un que afirma complir tots els receptes de la Llei. Val a dir que el comportament d’aquest home és impressionant: dejuna dos dies cada setmana i dona la desena part de tots els seus ingressos (el 10 %!). Déu n’hi do. Quants de nosaltres ens atreviríem a viure així? Suposa molta voluntat, molt sacrifici, molt d’esforç. I tot i això, Déu no està content d’aquest fariseu.

Per què? Perquè creu que se salva pels seus propis mèrits. Creu que «té dret» a la salvació, que la «compra» amb els seus propis mèrits. Considera Déu únicament com una espècie de «comptable», que controla els seus esforços per donar-li el premi que «ha merescut». És a dir, posa la seva seguretat no pas en la bondat i misericòrdia de Déu, sinó en les seves pròpies obres. Déu no  és per a ell la font de salvació. No el necessita per a ser bo. Es basta ell tot sol.

¿Descobreixo en mi alguns signes d’aquest fariseisme? D’alguna manera tots som fariseus. Per això la paràbola també va dirigida a nosaltres. Som fariseus, per exemple, cada vegada que interposem les nostres bones obres davant Déu per exigir-li alguna recompensa, per exigir que ens concedeixi allò que li demanem. També som fariseus sempre que ens considerem millors que els altres.

  1. L’altre personatge de la paràbola és un publicà. Els publicans eren recaptadors d’impostos, venuts a l’invasor estranger, als romans. Tots robaven i defraudaven. Realment, aquell home tenia un «currículum» impresentable, totalment oposat al del fariseu. I, això no obstant, és ell qui es guanya el favor de Déu. Per què? No pas perquè hagi obrat malament, sinó perquè «ho reconeix». Perquè no posa la seguretat en les seves obres, sinó en la bondat i misericòrdia de Déu. Posa Déu al seu lloc: és aquell que perdona i salva. És aquell absolutament necessari perquè jo pugui aixecar-me i salvar-me.

En què poso la confiança: en la bondat de Déu o en els meus propis mèrits? La paràbola acaba dient, referint-se al publicà: «Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva». Val la pena que contemplem com se’n torna a casa seva aquell home: amb el cor asserenat, curat del seu pecat, feliç, transformat… És un home nou. I què ha fet per aconseguir aquest resultat? Una sola cosa: reconèixer humilment el seu pecat. Res més. Tampoc menys que això.

Reflexionem-hi!

Mn. Segimon García Ramiro.

LECTURES DE LA MISSA

23 d’octubre DIUMENGE XXX DURANT L’ANY / Cicle C

Lectura primera Sir 35,12-14.16-18

El crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols

Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira

El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes. El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren, el clam d’aquests homes arriba al cel, el crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols, i ells no es consolen fins que arriba a terme, no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui per fer justícia a favor dels innocents. El Senyor no s’entretindrà, no tardarà a sortir a favor d’ells.

Salm responsorial 33,2-3.16 i 18.19 i 23 (R.: 7a)

Beneiré el Senyor en tot moment,

tindré sempre als llavis la seva lloança.

La meva ànima es gloria en el Senyor;

se n’alegraran els humils quan ho sentin.

R. Quan els pobres invoquen el Senyor,

ell els escolta.

Els ulls del Senyor vetllen pels justos,

escolta quan criden auxili.

Així que criden, el Senyor els escolta

i els treu de tots els perills. R.

El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,

salva els homes que se senten desfets.

El Senyor rescata de la mort els seus servents,

i no acusarà els qui es refugien en ell. R.

Lectura segona 2Tm 4,6-8.16-18

Ja tinc reservada la corona que m’he guanyat

Lectura de la segona carta de sant Pau a Timoteu

Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.

Durant la meva primera defensa davant el tribunal no es presentà ningú a fer-me costat; tothom m’abandonà. Que Déu els ho perdoni. Però el Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i poguessin escoltar-lo tots els pagans. I Déu m’ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu Regne celestial. A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Al·leluia 2C 5,19

Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell mateix,

i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació.

Evangeli Lc 18,9-14

Va ser el publicà

i no el fariseu el qui tornà a casa seva perdonat

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el publicà, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”. Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».

MIRANT EL TEXT

per Josep Mª Solà

CERCANT LA JUSTIFICACIÓ.

La paràbola del fariseu i el cobrador d’impostos, el publicà, és molt coneguda i repetidament comentada, la llegim a l’evangeli d’aquest diumenge (Lc 18,9-14). En ella hi convergeixen tres temes presents també en altres indrets de l’evangeli de Lluc: la pregària (6,12; 9,28; 11,1; 18,1), la humilitat (9,46-50; 14,7-11; 22,24-30)i la justícia (11,42; 16,15).

Lluc escull per la paràbola dos col·lectius emblemàtics del judaisme del temps de Jesús. Sempre que es parla de l’entorn social, polític, cultural, econòmic o religiós del temps de Jesús aquests col·lectius hi apareixen. Amb tot, si es té en compte el temps i el moment en que Lluc escriu la seva obra aquests col·lectius adquireixen unes característiques peculiars.

Quan Lluc escriu ja fa molt temps que havia desaparegut a Israel la reialesa descendent de David. El temple havia estat destruït pels romans durant la guerra dels anys 66-70. Amb la destrucció del temple desapareix la classe sacerdotal i la noblesa laica (els saduceus) perd pistonada. Sense rei, sense temple, sense sacerdoci, què queda?: els fariseus i la Llei. Aquests es constituiran en defensors a ultrança del compliment de les prescripcions de la Llei i voldran imposar els seus criteris, costi el que costi, sobre tot el judaisme de l’època.

Això es veu quan el corrent judaïtzant ( que pretenia el pas pel judaisme abans de ser cristià) es troba liderat pels fariseus i és contra aquest corrent que es produeixen enfrontaments de les primeres comunitats cristianes. Ho veiem en la intervenció dels fariseus en l’assemblea / judici de Jerusalem (Ac 15,5); allà, secundats per Jaume, aconsegueixen introduir un correctiu a la postura oberta de Pere. Els enviats de Jaume que Pau esmenta a Gl 2,12 són, amb tota probabilitat, fariseus. És de suposar que d’enfrontaments n’hi hagués molts més.

Pel que fa als cobradors d’impostos també ha canviat la situació quan Lluc escriu. Després de la destrucció de Jerusalem i del Temple l’any 70, l’emperador Vespasià va instaurar un impost de compliment obligatori per tots jueu, no tan sols els residents a Israel, sinó també per tots els que vivien a l’imperi. L’impost substituïa el que els jueus pagaven pel manteniment del temple, el nou anava destinat al manteniment  al temple de Roma dedicat a Júpiter Optimus Maximus. És de suposar que a Israel el cobrament d’aquest impost el feien els publicans. Evidentment això resultava una humiliació per tots els jueus. Pels fariseus havia de resultar un oprobi gravíssim. En aquesta situació els cobradors d’impostos no eren només els representats del poder d’ocupació, sinó els representants dels qui havien efectuat la destrucció més flagrant de la gran institució d’Israel: el Temple. La contraposició fariseu – cobrador d’impostos no és un antagonisme només de llibre sinó el mirall d’una situació tensa i violent.

El cobrador d’impostos és el que surt justificat, “dedicaiomenos”, un participi passiu; la forma passiva indica que l’autor de la justificació és Déu. De fet, el fariseu pretén en acudir al temple  una declaració solemne per part de Déu de la seva justícia. Per això va al temple, per això Lluc menciona el temple quan aquest ha estat destruït pels romans, perquè en el temple se suposa ha hi el tribunal de Déu que emet els seus dictàmens. Un text de l’Apocalipsi dona fe de la convicció de que en el temple s’hi troba el tron de Déu (7,15). El fariseu espera que, tal com diu el llibre d’Ezequiel, Déu emeti un pronunciament favorable sobre la seva justícia: “Jo el Senyor,  Déu sobirà, afirmo i juro que …. l’home just que viu rectament i obra el bé… Aquest home just certament viurà. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà”  (18,3.5.9b). A aquest fi, aporta la prova del compliment estricte de la Llei ( fins i tot en escreix) però oblida que a Déu no li satisfan les víctimes sinó un cor penedit, en un esperit que es penedeix (Sl 51,18s).

Tot aquest passatge ens apropa a la doctrina de Pau exposada a la carta als Romans: “Ningú és just davant de Déu en virtut de les obres manades per la Llei”  perquè “Per la fe en Jesucrist, Déu dona la seva justícia a tots els qui creuen sense fer cap distinció” (Rm 3,20.22). Just el que s’esdevé en el cas del fariseu i el publicà.

Diumenge 30 durant l’any. 23 d’Octubre de 2022

AVISOS

·        Aquest diumenge celebrem el Dia de l’ Església Diocesana, la Diada de Germanor. El nostre bisbat fa una crida per “viure i expressar, amb obres, la fraternitat en el si de les diòcesis i també en el conjunt de la societat”.

 

A tal efecte, al Full Dominical hi trobareu un opuscle titulat “La nostra Església” que ofereix una informació detallada dels recursos humans i materials de l’ església diocesana i de com han estat empleats en aquests darrer any. També veureu unes fotocòpies grans que estan posades a les cartelleres.

 

Se’ns demana, doncs, de nou, la nostra col·laboració econòmica dipositant els nostres donatius als sobres que trobarem al final de l’ església, tal com fem habitualment.

·        Dilluns, a les 5 de la tarda, al Casal Parroquial, reunió mensual de “Vida Creixent”. Ja sabeu que és una trobada dirigida a persones grans i que està centrada en l’ aprofundiment de l’ Evangeli. És una trobada lògicament oberta a tothom.
·        El dijous dia 10, Mn. Antoni Matabosch serà el ponent de la sessió de l’ Escola de Teologia del Maresme. Parlarà de la “Saviesa Cristiana sobre l’ Ecologia”, dins del curset sobre “Ciència i Teologia”que va començar el dijous passat i que s’ allargarà fins al primer dijous de desembre. Les inscripcions es poden fer allà mateix. Mireu els programes específics que s’ han editat.
·        El proper diumenge hi ha l’ aplec de Sant Martí de Mata, de forta  tradició a Mataró. Subratllar que la Missa a l’ ermita es celebrarà a les 12 del migdia d’ aquest diumenge 13, tot i que Sant Martí és de fet el divendres dia 11. Sempre hi assisteix una bona colla de persones de la nostra Parròquia.