Full Parroquial 25-9-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
XXVI DIUMENGE DURANT L’ANY (Lluc 16,19-31)
- L’evangeli d’avui acaba amb unes paraules que conviden a una reflexió seriosa. Diu «Si no fan cas de Moisès i dels Profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts, no es deixarien convèncer». És ben clara, l’ensenyança: allò que té més força per a convertir-nos i ajudar-nos a encertar el camí de la vida és la Paraula que trobem en les Escriptures. A aquell que no faci cas de les Escriptures, res ni ningú no serà capaç de convèncer-lo; ni que ressuscités algú d’entre els morts. És molt fort, això.
- Nosaltres cada diumenge escoltem les Escriptures, i el lector acaba dient: «Paraula de Déu» (o «Paraula del Senyor», que és el mateix). I nosaltres responem: «Us lloem, Senyor». Amb aquesta resposta desitgem mostrar-li el nostre agraïment, perquè ens ha volgut parlar d’una manera amigable, clara i comprensible per a nosaltres. Però, evidentment, no n’hi ha prou de dir: «Us lloem, Senyor», sinó que cal que ens preguntem si aquesta paraula de Déu ens fa reaccionar o ens deixa indiferents. Com escolto la Paraula de Déu en l’Eucaristia de cada diumenge? Aquesta és la pregunta que avui ens hem de fer amb tota sinceritat.
- Hi ha encara una altra ensenyança que podem treure de la paràbola que hem escoltat. Fixem-nos que aquell home ric no fa cap mal al pobre Llàtzer: simplement l’ignora. Però el Senyor el condemna precisament per això: perquè se’n despreocupa, perquè no ha fet res per ajudar-lo. Queda molt clar, pel desenllaç de la paràbola, que Déu no vol de cap manera que uns tinguin de tot i a d’altres els manqui el que és estrictament necessari per a viure. Aquesta situació és fruit de l’egoisme humà i no pas de la voluntat de Déu. Però això no tan sols passava en temps de Jesús, sinó que també continua passant ara. I, d’aquesta situació, d’alguna manera, tots ens n’hauríem de sentir responsables.
- Acabem, doncs, amb uns interrogants que cadascú es pot respondre sincerament davant de Déu, l’autor de la paràbola. Des de la meva situació concreta, què faig per aconseguir que en el món, en la societat, hi hagi cada vegada més solidaritat? Què en faig, del meu temps? No en podria dedicar una part al servei dels altres? I què en faig, dels meus recursos econòmics? Dir senzillament: «Com que m’ho he guanyat, m’ho puc permetre» no és cap criteri evangèlic. Sobretot ara que hi ha tantes persones que passen greus necessitats. Només cal fixar-se en les imatges que sovint veiem en la televisió.
Evidentment, nosaltres no ho podem resoldre tot, però sí que podem aportar la nostra goteta d’aigua. El criteri del «tot o res» és un mal criteri, perquè sol acabar en el «res». És el que acostumem a fer quan els problemes ens sobrepassen: optem per no fer res. Però aquesta actitud no ajuda a resoldre les coses. Val més fer allò que està al nostre abast, encara que sigui poc, i deixar la resta en mans del Senyor.
Una bona manera d’ajudar podria ser donar cada mes o cada any, segons les possibilitats de cada família, una quantitat fixa a una entitat de confiança —Càritas, Intermón, Mans Unides…—, que no cal que sigui una institució de l’Església. No oblidem que donar per amor al Senyor no és mai empobrir-se, sinó enriquir-se. L’amor generós té valor d’eternitat. És l’única moneda que val allà.
L’evangeli d’avui ens hauria de fer reflexionar seriosament. Ens hi juguem la vida.
Parlem-ne amb el Senyor!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
25 de setembre DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Am 6,1a.4-7
Els vividors seran els primers en les files dels deportats
Lectura de la profecia d’Amós
Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Ai dels qui viuen tranquils a Sió, dels qui es creuen segurs al turó de Samaria! S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, improvisen al so de l’arpa, creen com David les seves melodies, beuen el vi en grans copes, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors».
Salm responsorial 145,7.8.9-10 (R.: 1b)
El Senyor fa justícia als oprimits,
dona pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos.
R. Lloa el Senyor, ànima meva.
O bé:
Al·leluia.
El Senyor dona la vista als cecs,
el Senyor redreça els vençuts.
El Senyor estima els justos. R.
El Senyor guarda els forasters,
manté les viudes i els orfes,
i capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre,
és el teu Déu, Sió, per tots els segles. R.
Lectura segona 1Tm 6,11-16
Guarda el manament rebut, fins que es manifestarà el Senyor
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu
Home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna. És per a obtenir-la que vas ser cridat i vas confessar noblement la fe en presència de molts testimonis. Davant Déu, font de tota vida, i davant Jesucrist, que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense falta el manament rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor. Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà, el Reis dels reis i el Senyor dels senyors, l’únic que té com a pròpia la immortalitat i habita en una llum inaccessible: Cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l. A ell l’honor i el poder per sempre. Amén.
Al·leluia 2C 8,9
Jesucrist, que és ric, es va fer pobre,
perquè la seva pobresa us enriquís.
Evangeli Lc 16,19-31
Et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals,
però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.
Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames”. Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on soc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre”.
El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments”. Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”. El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran”. Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
JUSTOS I MALVATS.
Llegim aquest diumenge a la primera lectura un fragment del llibre del profeta Amós (6,1a.4-7) i en ell apareix aquesta frase: “Però no us fa cap pena el desastre que amenaça les tribus de Josep” (v.6). Els noms de les tribus corresponen als dotze fills de Jacob, tal com es pot veure en la benedicció de Jacob als seus fills abans de la seva mort (Gn 49). Quan es llegeix el llibre de Josué per resseguir la distribució de les tribus en el territori (Js 14-19) es pot comprovar que Leví no té territori perquè és la tribu consagrada al culte del Senyor i Josep pròpiament no té territori sinó que queda repartit entre les dues tribus que porten el nom dels seus fills: Efraïm i Manassès (Js 16,9). Josep és un nom de persona que significa “Déu afegeix” (Gn 30,24). És un personatge al qui el llibre del Gènesi dedica una llarga narració (37-50). L’expressió “casa de Josep” designa el grup de tribus de la part central del territori constituït per Efraïm , Manassès i Benjamí. Efraïm és el nom usat sovint a l’Escriptura per designar el conjunt del regne de nord. Aquí l’autor ha optat per usar Josep per designar el regne del nord en contraposició a Judà que fa referència al regne del sud.
La història de Josep és llarga, comença amb la traïció dels seus germans, el seu exili a Egipte, l’estada a la presó, el reconeixement del Faraó i la reconciliació amb els seus germans quan ha aconseguit la condició de virrei d’Egipte. Són molts els aspectes que es poden considerar de la vida de Josep però el que interessa més aquí és que Josep és la figura per excel·lència de l’home just, el que no cau en el parany de la dona de Putifar, el que Déu protegeix de les adversitats en una terra estrangera (figura de la protecció que el poble tindrà durant l’exili) i és l’home que sap perdonar els seus germans quan els podria haver fet pagar amb duresa la seva traïció.
A l’Escriptura la figura del just (tsaddic) es contraposa sovint a la figura del malvat (rasha) (Sl 1,6; 37,12; Pr 10,28.30; 12,5.6). I és aquesta contraposició just – malvat la que trobem en el text d’Amós que avui ens ocupa. Les mencionades tribus de Josep corresponen al just i els vividors que s’ho passen bé són els malvats. Els malvats són descrits sovint com aquells que prosperen. Jeremies els descriu com aquells que preparen trampes per agafar-hi homes, les seves cases són plenes d’estafes, s’enriqueixen i s’engrandeixen, es tornen grassos i lluents i la seva malícia no té límits (Jr 5,26). El salm 37,16 també fa menció de la prosperitat dels malvats quan diu: “Val més la pobresa d’un sol just que l’opulència de molts malvats”. Un text tardà de ‘Antic Testament, el llibre de la Saviesa també parla dels malvats que volen viure bé i oprimir el pobre per just que sigui (2,6-10). Així, doncs, aquesta contraposició, tant present en l’Escriptura, entre el just que viu en la migradesa i espera el favor de Déu i els malvats que viuen en l’opulència l’exposa el text d’Amós que vol denunciar una situació que s’havia donat en el seu temps en el regne del nord.
Efectivament, en temps de Jeroboam II (787-747 aC) és quan Israel, el regne del nord es troba en el moment del seu màxim esplendor social i econòmic. Les dues grans potències – Assíria i Egipte – que pressionen Israel com una tenalla estan en hores baixes. Assíria encara no havia aconseguit la potència suficient per intervenir en la regió i Egipte era incapaç de fer-ho per les rivalitats entre dinasties. L’època de Jeroboam II està marcada per un conjunt d’èxits polítics i militars que propicien el benestar i el luxe que són la causa de la desigualtat entre les capes socials més riques i les més pobres.
La prosperitat econòmica ocasionarà la descomposició social. Als rics els van bé els negocis que els proporcionen quantiosos guanys, però la riquesa està mal repartida i mentre uns es fan cada vegada més rics aprofitant-se d’una classe social desprotegida, altres viuen en l’extrema misèria.
S’ha perdut l’esperit del Deuteronomi que diu: “No hi ha d’haver pobres entre els teus” (15,4); “Quan hi hagi un pobre entre els teus germans no endureixis el cor, no tanquis la mà al teu germà pobre”. Amós clama contra aquest injustícia social, ho fa també en altres indrets del seu llibre (2,6-16; 3,9-10; 4,1-3; 8,4-8). Els que estan al capdavant de la societat seran els que també aniran al capdavant dels deportats. Ni la paraula de Déu adreçada per boca dels profetes ni les catàstrofes imminents els farà sortir de la seva indiferència.
Diumenge 26 durant l’any. 25 de Setembre de 2022