Full Parroquial 18-9-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXV DURANT L’ANY (Lluc 16,1-13)
- Jesús, al final de l’evangeli que acabem d’escoltar, ens ha dit aquestes paraules: «Ningú no pot servir dos amos». És una afirmació molt assenyada que ens ha de fer reflexionar. Nosaltres, per a tenir pau, per a viure amb esperança, per a ser cristians de debò, necessitem unitat interior. Qui té el cor i els pensaments dividits no progressa, no viu feliç. Tots portem a dins una energia interior que hem de saber canalitzar vers una mateixa direcció, si no volem acabar destruint-nos a nosaltres mateixos. Perquè només hi ha una felicitat i una veritat: la que porta a Déu. Per tant, la gran pregunta que ens planteja l’evangeli d’avui és: quina orientació pren la meva vida?
- Jesús completa la seva paraula, la seva afirmació amb aquestes paraules: «No podem ser servidors de Déu i de les riqueses». Són dues coses incompatibles. Evidentment, tots nosaltres tenim riqueses, és a dir, diners, qualitats, temps, influència… Tot això són «riqueses» que hem rebut del Senyor i que hem de saber utilitzar degudament. Però de vegades som incoherents. Les persones que tenen com a objectiu viure bé, passar-s’ho bé, saben perfectament com han d’utilitzar els seus recursos per a aconseguir aquesta finalitat. Són coherents: utilitzen tots els seus recursos per a aconseguir aquesta finalitat: gaudir de la vida.
- Nosaltres, en canvi, diem que volem ser fidels al Senyor, que ens crida a estimar-lo i a estimar els altres, i també a anar construint un món més d’acord amb el seu pla. Volem això perquè estem segurs que aquesta orientació de la vida és l’única que té sentit, que omple el cor i que ens porta cap a Déu, que és la font de l’autèntica felicitat. N’estem plenament convençuts, d’això. Però, llavors, la pregunta que ens podem fer és si som coherents amb aquest plantejament. És a dir, què faig del meu temps, de les meves qualitats, dels meus diners? ¿Em serveixen realment per a acostar-me cap a Déu? Cal reconèixer amb humilitat que sovint donem la impressió que l’objectiu de la nostra vida sigui el mateix que tenen els «homes del món», per dir-ho amb una frase evangèlica. No som coherents. Diem que volem ser «servidors de Déu», però, de fet, en la pràctica som més viat «servidors de la riquesa». Potser per això no acabem de trobar la pau interior: tenim el cor dividit.
- Recordem, per acabar, aquella frase enigmàtica que ens diu Jesús: «Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva». Semblen paraules enigmàtiques, però és molt clar el que el Senyor ens vol dir. Aquell administrador, que l’únic que li interessava era viure bé, va fer servir els diners per a assegurar-se la vida. Nosaltres, que el que ens interessa és l’amor i la vida de Déu, hem de fer servir les nostres riqueses per a guanyar-nos l’amistat dels amics del Senyor. I aquests són, especialment, les persones necessitades, sigui d’ajut econòmic, de companyia o d’afecte.
Si dediquem el nostre temps, les nostres energies, els nostres recursos econòmics als qui ho necessiten, llavors «Déu ens rebrà eternament a casa seva». Altrament quedaríem fora.
A la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat, tal vegada fora bo que sabéssim buscar algun moment de serenor, de silenci interior —perquè llavors se sent amb més claredat la veu de Jesús— i li preguntéssim què opina de la nostra coherència personal. I escoltem la seva resposta sense por. Les seves paraules no són mai portadores de tristesa ni de desànim, sinó de pau i d’esperança.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro
LECTURES DE LA MISSA
18 de setembre DIUMENGE XXV DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Am 8,4-7
Contra els qui «compren amb diners gent necessitada»
Lectura de la profecia d’Amós
Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre».
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: «No oblidaré mai tot això que fan».
Salm responsorial 112,1-2.4-6.7-8 (R.: 1a i 7b)
Servents del Senyor, lloeu-lo,
lloeu el nom del Senyor.
Sigui beneït el nom del Senyor,
ara i per tots els segles.
R. Lloeu el Senyor, que treu el pobre de la cendra.
O bé:
Al·leluia.
Des de la sortida fins a la posta del sol
lloeu el nom del Senyor.
El Senyor és excels als ulls de tots els pobles,
la seva glòria s’eleva més enllà del cel. R.
Qui és com el Senyor, el nostre Déu?
Té molt amunt el seu tron,
i des d’allí s’inclina
per veure el cel i la terra. R.
Lectura segona 1Tm 2,1-8
Feu pregàries per tots els homes a Déu, que vol que tots se salvin
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu
Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El testimoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.
Al·leluia 2C 8,9
Jesucrist, que és ric, es va fer pobre,
perquè la seva pobresa us enriquís.
Evangeli Lc 16,1-13
No podeu servir Déu i les riqueses
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «A un home ric li van denunciar que el seu administrador malversava els seus béns. Ell el cridà i li digué: “Què és això que sento dir de tu? Dona’m comptes de la teva administració: d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns”. L’administrador va pensar: “Què podré fer, ara que el meu amo em despatxa de l’administració? Per cavar, no tinc prou força; anar a captar em fa vergonya. Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva quan perdré l’administració”.
I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué: “Quant deus al meu amo?” Ell li contestà: “Cent bidons d’oli”. Li digué: “Aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta”. A un altre li digué: “I tu, quant deus?” Li contestà: “Cent sacs de blat”. Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”».
I aquest administrador de riquesa enganyosa, el Senyor el lloà així: «Ha estat prudent, perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena, els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva.
L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses, qui us confiaria les riqueses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us corresponen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
PREGAR PER TOTHOM
La primera carta a Timoteu forma part, juntament amb 2 Timoteu i Titus, d’un conjunt de llibres del Nou Testament conegut per cartes pastorals. Aquest nom li ve de l’interès que tenen aquests llibres per l’afany d’estructurar la vida d’unes comunitats cristianes en procés avançat de consolidació; volen també recordar les virtuts que han de practicar els creients i les qualitats que han de tenir el càrrecs dirigents i alertar les comunitats davant les falses doctrines. Aquests escrits que pertanyen a l’etapa final del Nou Testament es caracteritzen per l’afany d’institucionalitzar i consolidar l’estructura de l’Església. D’aquests llibres en llegim avui un fragment de la 1a carta a Timoteu (1 T 2,1-8)
Una nota distintiva de les cartes pastorals és la preocupació per la imatge que els de fora puguin tenir de la comunitat. És com si es cerqués un cert prestigi de la comunitat davant la societat i un desig de caure bé als qui són de fora. Això es pot veure quan es demana que els pastors tinguin bona anomenada entre els qui no creuen perquè no puguin malparlar (1 Tm 3,7) i que els diaques, exercint bé el seu ministeri, es guanyin la consideració de tothom (1 Tm 3,13). “Que tothom vegi com progresses” diu la carta referint-se a Timoteu (4,15). Això és una de les coses que explica la petició de pregàries pels reis i els que tenen autoritat. Es tracta de fugir d’un enfrontament a fi que la comunitat pugui viure en la pràctica de la pietat i honestedat i exercir la tasca d’evangelització. Això mateix recomana Pau ( en qui s’inspiren les cartes pastorals) als cristians de Roma quan els demana que es sotmetin a les autoritats i no s’hi enfrontin a fi que les autoritats reconeguin el bon comportament (Rm 13,1-3).
No és una raresa que les comunitats cristianes preguin (es fa ara a les pregàries dels fidels de les celebracions eucarístiques) per les autoritats. Ja a l’Antic Testament Esdres demana als sacerdots que presentin ofrenes agradables a Déu i preguin pel rei (Esd 6,10) i el profeta Jeremies demana als exiliats que preguin per la ciutat on han estat deportats (Jr 29,7). Al temple de Jerusalem s’oferien sacrificis i es feien pregàries per l’emperador romà. Els emperadors perseguidors dels cristians eren els enemics i , malgrat tot, Jesús diu, tal com recull l’evangeli de Mateu; “Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen” (Mt 5,44). Pregar per les autoritat busca evitar enfrontaments i facilitar la vida de les comunitats.
“Déu vol que tots els home se salvin i arribin al coneixement de la veritat”. Aquesta afirmació que, a primer cop d’ull, sembla molt evident, no fou així en els primers temps de les comunitats cristianes. El poble d’Israel entenia que només ell era beneficiari de l’acció salvadora i alliberadora de Déu (Dt 4,20; 7,6). Fou el tercer Isaïes que va predicar un universalisme afirmant que tots els pobles de la terra podien beneficiar-se de la salvació de Déu amb el condicionant que acceptessin acostar-se a Jerusalem i al seu temple (Is 60). A l’evangeli de Mateu Jesús, en un primer moment, diu que només ha estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel (15,24); serà, desprès del rebuig d’Israel quan l’alliberament i la salvació s’oferirà a tots els pobles: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus” (28,19). L’obertura de les primeres comunitats cristianes cap als pagans no serà fàcil i així ho mostra el llibre dels Fets dels Apòstols amb l’episodi de l’assemblea de Jerusalem (15,1-35) i l’estada de Pere a casa de Corneli (10). El text de 1 Tm mostra que el criteri de la universalitat de la salvació ha arribat a un grau considerable de consolidació. Si tothom ha de ser salvat és totalment coherent pregar per tots els homes, fins i tot pels que siguin reis, autoritats o enemics de comunitat. Ell són també destinataris de la salvació i, a tal fi ,cal pregar perquè Déu els la doni i concedeixi.
Diumenge 25 durant l’any. 18 de Setembre de 2022.