Full Parroquial 11-9-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
XXIV DIUMENGE DURANT L’ANY (Salm 50; Lluc 15,1-32)
- En arribar al terme de la nostra vida, tota persona humana —nosaltres també— ens trobarem cara a cara amb Déu. Com ens imaginem aquesta trobada? Quina imatge ens hem fet de Déu? No oblidem que aquesta imatge condicionarà la nostra fe i tota la nostra vida. No viu igual aquell que pensa que Déu és com un jutge implacable, que aquell que creu que és un pare que ens estima. El primer només es mourà per por; l’altre, en canvi, s’esforçarà per ser fidel, com a resposta a l’estimació que Déu li té. I aquesta imatge de Déu també condicionarà tota la nostra conducta envers els altres. Aquell que considera Déu un jutge té tendència a ser una persona dura i exigent. Qui el considera un pare bo té molta més comprensió amb les persones que l’envolten. Qui té raó? Com és realment Déu?
- Nosaltres, a Déu, no l’hem vist mai. Però n’hi ha un que sap perfectament com és: Jesús, el Fill de Déu. Ell, en l’evangeli d’avui ens dona un tret essencial del nostre Déu: és aquell que busca ovelles perdudes i que s’alegra quan les troba. És aquesta la imatge que tenim de Déu?
Fixem-nos quina diferència hi ha entre la concepció de Déu dels antics i la que ens presenta Jesús. En la primera lectura hem vist com Déu s’indigna amb el seu poble perquè li ha estat infidel. I és Moisès, amb el seu clam ple d’amor i de tendresa, qui aconsegueix el perdó. És una imatge imperfecta de Déu. En l’evangeli, en canvi, no és així: és Déu mateix qui està preocupat per aquells que s’han allunyat, i és ell mateix que pren totes les iniciatives per recuperar-los. No és el jutge que condemna, ni l’amo que espera que li demanin clemència; sinó aquell que està preocupat perquè ha perdut una cosa que li interessa molt, i farà l’impossible per aconseguir retrobar-la.
- Quan llegim aquest evangeli sempre ens sorprèn l’expressió que en el cel hi haurà una gran alegria per «un sol» pecador convertit. Nosaltres podríem pensar que l’èxit es donaria si se’n convertissin «molts». Jesús, en canvi, només parla de la conversió «d’un sol» pecador. Això ens fa veure que cadascú de nosaltres val immensament als seus ulls: som el seu tresor.
Val la pena que ens deixem impactar per aquestes imatges tan expressives de l’evangeli, perquè l’ovella perduda puc ser jo, pots ser tu, podem ser cadascun de nosaltres. Això ens hauria de fer reflexionar. Quan prenem consciència d’haver caigut, hauríem d’estar convençuts que, si ens convertim, hi haurà una gran alegria en el cel; aquesta immensa alegria de què ens parla l’evangeli. Hi pensem, en això?
- Sens dubte que tots som pecadors —com deia un sant baró: «Soc una calamitat; però una calamitat molt estimada de Déu»—. Tots nosaltres som ovelles perdudes, monedes que Déu cerca escombrant fins el darrer racó de la casa. I ho fa perquè ens estima, perquè ens vol al seu costat. Perquè sap que és l’únic lloc on trobarem la pau, l’esperança i l’estimació que tant necessitem.
Per això, quan ens convertim, no tan sols hi ha alegria al cel: «també n’hi ha, i molt gran, al nostre cor». Només podem ser feliços prop del Senyor. Una alegria que regenera i transforma la nostra vida. Ho hem vist en sant Pau que, de gran pecador es va transformar en el més gran apòstol de Jesucrist. Tant de bo que la nostra resposta siguin aquells sentiments que expressava el salm que hem escoltat: «Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant». Vós que sou tan bo, esborreu les meves faltes». «Déu meu, creeu en mi un cor ben pur».
Aquest salm, el 50 del Salteri, l’hauríem de llegir sovint. Ens faria bé.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro
LECTURES DE LA MISSA
11 de setembre
DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Ex 32,7-11.13-14
El Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, el Senyor digué a Moisès: «Ves, baixa a la plana: s’ha pervertit el teu poble, que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte. De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, li han sacrificat víctimes i diuen: “Poble d’Israel, aquí tens els teus déus, els qui t’han fet sortir d’Egipte”. Per això el Senyor digué a Moisès: «Veig que aquest poble és rebel al jou. Deixa’m que s’inflami la meva indignació i no en deixaré rastre. Després et convertiré en un gran poble».
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia: «Senyor, per què s’encén el vostre enuig contra el vostre poble, que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte amb gran poder i amb mà forta? Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents; recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir: “Faré que la vostra descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel, i tot aquest país que jo us havia dit el donaré als vostres descendents i el posseiran per sempre”».
Llavors el Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble.
Salm responsorial 50,3-4.12-13.17 i 19 (R.: Lc 15,18)
Compadiu-vos de mi, Déu meu, vós que estimeu tant;
per la vostra gran misericòrdia, esborreu les meves faltes;
renteu-me ben bé de les culpes,
purifiqueu-me dels pecats.
- Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat.
O bé:
Al·leluia.
Déu meu, creeu en mi un cor ben pur,
feu renéixer en mi un esperit ferm.
No em llenceu de la vostra presència,
ni em prengueu el vostre esperit sant. R.
Obriu-me els llavis, Senyor,
i proclamaré la vostra lloança.
La víctima que ofereixo és un cor penedit;
un esperit que es penedeix,
vós, Déu meu, no el menyspreeu. R.
Lectura segona 1Tm 1,12-17
Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors
Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu
Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor. És ell qui m’ha donat forces. Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel per a confiar-me un servei a mi, que primer blasfemava contra ell i el perseguia i l’injuriava. Però Déu s’apiadà de mi, perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia. La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi, juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo soc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe i tindran així la vida eterna.
Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible, honor i glòria pels segles dels segles. Amén.
Al·leluia 2C 5,19
Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell mateix,
i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació.
Evangeli Lc 15,1-32
Al cel hi haurà alegria per un sol pecador convertit
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, veient que tots els publicans i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els proposà aquesta paràbola: «Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que se la posaria tot content a les espatlles i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”? Us asseguro que al cel hi haurà també més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
I si una dona tenia deu dracmes i en perdia una, no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés? I quan l’hagués trobada, oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los: “Veniu a celebrar-ho: he trobat la dracma que havia perdut”? Us asseguro que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit».
I també els digué: «Un home tenia dos fills. Un dia el més jove digué al pare: “Pare, dona’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.
Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer festa amb els meus amics; i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?” El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL VEDELL D’OR
El llibre de l’Èxode es podria estructurar de la següent manera: Una primera part subdividida en tres
apartats: L’alliberament anunciat (1-6,27) que parla de l’opressió a Egipte i la crida i primers passos
de Moisès. L’alliberament endarrerit (6,28-11) on es narren les plagues d’Egipte i la negativa del
Faraó. L’alliberament realitzat (12-16): darrera plaga, la Pasqua, la sortida i el pas del mar Roig. En
el cor central del llibre (segona part) hi trobem la realització de l'Aliança, la manifestació de Déu, el
do de la Llei i el ritual de l’Aliança. A la tercera part hi trobem, l’adoració anunciada (24,12-31): El
projecte de santuari revelat a Moisès. L’adoració endarrerida (32-34): la crisis de vedell d’or i
finalment l’adoració realitzada (35-40): El santuari construït i consagrat per la presència divina. A la
primera lectura d’aquest diumenge llegim un fragment del llibre de l’Èxode (32,7-11.13-14) que cal
situar en l’apartat de L’adoració endarrerida ja que parla de l’enuig de Déu en veure que el pobre
s’ha fabricat un vedell d’or; davant la decisió del càstig que Déu vol portar a terme, la intervenció de
Moisès és decisiva per aturar els plans de Déu.
“S’han fabricat un vedell de fosa” (v.8). El terme hebreu “egel” es tradueix normalment i
correctament per vedell però no s’ha de pensar en un vedellet petit, dèbil i indefens mamant de la
seva mare sinó que cal pensar en un vedell jove, no tant fort com un toro madur, però sí dotat de
força i vitalitat, atributs que el feien símbol de la divinitat.
A Egipte els israelites havien vist molts déus egipcis, havien vist els egipcis adorant aquests déus i
potser, fins i tot, alguns d’ells s’haurien deixat portar pel culte al déus dels egipcis. Fixem-nos que el
profeta Ezequiel fa memòria d’aquesta situació: Quan el Senyor ordena rebutjar els ídols
repugnants d’Egipte, el profeta recorda que “Ningú no va rebutjar els ídols detestables que el
seduïen ni abandonà els ídols repugnants d'Egipte” (Ez 20,8). És probable que el vedell d’or hagués
tingut la seva font d’inspiració en algun ídol de tipus boví entre els que sobresurt com a molt possible
el toro egipci Apis. El culte a divinitats bovines estava molt estès al pròxim orient i Egipte i això
explicaria la seva influència en el poble hebreu. En fabricar-se el vedell, els israelites no enyoren
només les olles de carn d’Egipte (Ex 16,3), sinó també els seus ídols. Els israelites no han vist la
cara del Senyor (Ex 19,24) i volen un líder que puguin veure i palpar amb els seus sentits.
Aquest passatge del llibre de l’Èxode enllaça amb l’episodi de 1 Re 12,26-33 que explica que el rei
Jeroboam va instal·lar dos vedells, un a Betel i l’altre a Dan i el text segueix dient: “Aquí va
començar el pecat d’Israel”. El llibre de l’Èxode situa al començament de la història d’Israel el pecat
de la idolatria que, dissortadament, s’anirà repetint al llarg de la seva història i serà la causant de
l’exili (Dt 29,24-27).
El pecat del vedell d’or transgredeix els dos primers grans preceptes del decàleg. Israel demana a
Aaron que els faci uns déus que li vagin al davant (Ex 32,1,una mica abans del text que ens ocupa).
Ja no volen el que el Senyor camini davant d’ells en una columna de núvol o de foc (Ex 13,21). Quan
el poble digui: “Aquests són els teus déus que t’han tret del país d’Egipte” (32,4) vol dir que
tergiversa l’acció alliberadora del Senyor. El Senyor ha estat substituït pel vedell i això va en contra
del primer manament: “No tinguis cap altre déu fora de mi” (Ex 20,3).
El segon manament diu: “No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí
baix a la terra o en les aigües d'aquí baix. No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu
Déu, soc el Déu-gelós (Ex 20,4-5). La fabricació del vedell d’or és una flagrant vulneració del segon
manament.
A conseqüència del pecat, el Senyor determina exterminar poble que no considera seu sinó de
Moisès: “Baixa perquè el teu poble s’ha pervertit” (v.7) ; vol formar una nova nació. Moisès intervé
per redreçar les intencions de Déu, li recorda que Israel és el seu poble (v.11) i que ha invertit molt –
fent-lo sortir d’Egipte- per fer-lo seu. A més, seria una contradicció inexplicable que la promesa feta a
Abraham, Isaac i Jacob de reunir una descendència com les estrelles del cel ara s’incomplís.
Diumenge 24 durant l’any. 11 de Setembre de 2022.