Full Parroquial 4-9-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
XXIII DIUMENGE DURANT L’ANY (Lluc 14,25-33)
- L’evangeli d’avui és d’aquells que fan pensar. Jesús ens exposa les condicions per a ser deixebles seus, i això ens planteja un interrogant seriós: ¿com és que després de tants anys de ser practicants, de celebrar el Nadal, de viure la Quaresma i la Pasqua, de participar en les eucaristies, de fer les nostres pregàries i altres coses, ens sentim encara tan lluny de l’ideal que ens proposa Jesús? Per què?
- Penso que la resposta ens la dona l’últim verset de l’evangeli d’avui. Diu Jesús: «Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu, si no renuncia a tot el que té». A tot —diu Jesús.
Sí, nosaltres volem ser cristians, i no es pot negar que fem moltes de les coses que ens diu Jesús. No tot ho fem malament, és clar. Però, si som sincers, hem de reconèixer que tots tenim un «raconet», un petit «tresor», al qual no acabem de renunciar mai. Per a uns serà, per exemple, la seva comoditat. Faran certes coses, però mentre no els portin problemes o maldecaps. Això no els fa el pes. Per a uns altres serà el seu nivell de vida. Ja ho saben que hi ha persones que s’ho passen malament i que caldria ajudar-les. Hi ha misèria i fam al Tercer Món i també a prop nostre. Ja ho saben. Però si prestar aquest ajut comporta renúncies per a ells, que no hi comptin. Ells volen viure bé. Per a d’altres seran, potser, raons de prestigi, de poder figurar, d’amor propi, que puguin tenir un protagonisme que els doni prestigi. Ara, si es tracta de fer coses necessàries, però que no donen lluïment o que obliguen a restar en segon terme, no s’hi avindran, no ho faran. I, en fi, altres coses que podríem dir i que cadascú se sap.
El cas és que, sense negar que som capaços de fer moltes coses de les que ens demana Jesús, cal reconèixer amb humilitat que tots ens guardem un «raconet» que és innegociable: no hi volem renunciar. Tots tenim un «tresor» que, més o menys conscientment, valorem més que Jesús. I això és el que ens destorba de ser cristians de veritat. Perquè ser cristià suposa que l’amor i la fidelitat a Jesús és el valor més important de la meva vida. Si no és així, pròpiament no soc cristià. Quin és el valor més important de la meva vida, aquell que preval per damunt de tot? ¿Realment és la fidelitat a l’Evangeli.
- És possible que en algun moment de la nostra vida ens hàgim de definir davant de qüestions difícils: un negoci brut, un amor egoista, una causa injusta, una petició d’ajut… L’evangeli d’avui deixa ben clar que, a l’hora de prendre la decisió, allò que ha de passar per damunt de tot ha de ser Jesús. No hi ha d’haver res que estigui per damunt d’aquesta fidelitat. Res. Amb tot, no confonguem les coses. És evident que ser cristià comporta renúncies, sens dubte, però no tinguem por de renunciar per Jesús: no hi sortirem perdent. Ell no es deixa vèncer mai en generositat. Renunciar per Jesús no és empobrir-se, sinó enriquir-se: és una bona inversió.
Això ens fa comprendre també l’afirmació de Jesús que diu que l’hem d’estimar més a ell que els pares, l’esposa, l’espòs, els fills o els germans. No tinguem por: aquesta preferència per Jesús no significa deixar oblidats o abandonats aquells que més estimem. Perquè l’amor de Déu no exclou, sinó que integra. L’amor sincer a Déu dona més tendresa i més profunditat a l’amor humà. Com més estimem el Senyor, més augmentem i perfeccionem el nostre amor als pares, avis, espòs o esposa, fills o germans.
Perquè l’acostament al Senyor va destruint el nostre egoisme, que és l’obstacle que ens impedeix estimar de veritat. Posem l’amor de Jesús al centre del nostre cor i deixem-nos guiar per ell. No ens n’haurem de penedir mai.
Reflexionem-hi!
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
4 de setembre DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Sa 9,13-18
Qui pot descobrir la voluntat del Senyor?
Lectura del llibre de la Saviesa
Quin home pot conèixer què desitja Déu? Qui pot descobrir la voluntat del Senyor? Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions: el cos que es descompon afeixuga l’ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar. Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel? Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant? Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra, els homes han après a conèixer què és del vostre grat, i la saviesa els salva.
Salm responsorial 89,3-4.5-6.12-13.14 i 17 (R.: 1)
Vós feu tornar els homes a la pols
dient-los: «Torneu-vos-en, fills d’Adam».
Mil anys als vostres ulls
són com un dia que ja ha passat,
com el relleu d’una guàrdia de nit.
- Al llarg de tots els segles, Senyor,
heu estat sempre la nostra muralla.
O bé:
Al·leluia.
Quan preneu els homes,
són com un somni en fer-se dia,
són com l’herba que s’espiga:
ha tret florida al matí,
al vespre es marceix i s’asseca. R.
Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies
per adquirir la saviesa del cor.
Calmeu-vos, Senyor, què espereu?
Sigueu pacient amb els vostres servents. R.
Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos
i ho celebrarem amb goig tota la vida.
Que l’amabilitat del Senyor
reposi damunt els seus servents.
Doneu encert a l’obra de les nostres mans. R.
Lectura segona Flm 9b-10.12-17
Rep-lo, no com esclau, sinó com un germà estimat
Lectura de la carta de sant Pau a Filèmon
Estimat: Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell, recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim, jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó. Ara te’l retorno com si t’enviés el fruit de les meves entranyes. Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat perquè em servís en lloc teu mentre seré a la presó per causa de l’evangeli, però no he volgut fer res sense el teu consentiment: no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest, si tu no el feies de bon grat. Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà un moment de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat. Ho és moltíssim per a mi, però més encara ho ha de ser per a tu, tant humanament com en el Senyor. Per tant, si em comptes entre els qui tenim part en uns mateixos béns, rep-lo com em rebries a mi mateix.
Al·leluia Salm 118,135
Deixeu-me veure la claror de la vostra mirada,
feu que el vostre servent aprengui els decrets.
Evangeli Lc 14,25-33
Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.
Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l’obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien: “Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar”. Si un rei vol anar a combatre amb un altre, no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l’altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EXIGÈNCIES PER SEGUIR JESÚS
Llegim a l’evangeli d’aquest diumenge una combinació de dites i paràboles de l’evangeli de Lluc ( Lc 14,25-33). Tot el passatge gira sobre la necessitat de centrar la vida entorn de Jesús costi el que costi. El text que llegim està situat en l’evangeli de Lluc desprès de la paràbola dels convidats al banquet. Fixem-nos que en Mateu aquesta mateixa paràbola (22,2-10) ve seguida d’uns versets (22,11-14) que expliquen com el rei s’indigna i expulsa de la sala un convidat que no portava el vestit de noces adequat. Aquests versets Lluc no els té. Si en Mateu l’expulsió del convidat és imatge del passar pel sedàs aquells que pretenen ser dignes del Regne, en Lluc les exigents condicions per seguir Jesús indiquen que cal passar pel sedàs aquells que pretenen ser deixebles seus.
La paràbola dels convidats al banquet acaba explicant que la sala s’omple de tota mena de gent provinent dels camins i dels horts (14,23). Aquesta quantitat de gent indeterminada es correspon amb la molta gent que feia camí amb Jesús (v25). Molta gent acompanya Jesús, han quedat entusiasmats amb el seu ensenyament, admirats del seu poder de curar, volen ser deixebles seus però Jesús vol desmuntar entusiasmes espontanis, no n’hi ha prou amb la bona voluntat, vol recordar les exigències que implica el seu seguiment.
.Lluc posa en boca de Jesús tres exigències per aquells que vulguin seguir-lo i ser deixebles seus: renúncia voluntària al lligams afectius de la família més propera; acceptar les contrarietats, sofriments i adversitats inherents a fet de ser deixeble; renúncia a les possessions materials. Tot això acompanyat d’un seriós discerniment, sense presses de cap classe, fent una deliberació detallada dels costos i riscos d’un compromís de tanta responsabilitat. No es pot decidir ni actuar a la lleugera sinó que cal preveure totes les possibles conseqüències.
Jesús demana odiar (verb grec “misein”) el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes. La formulació és feridora. Mateu suavitza la duresa de l’expressió amb la fórmula “el qui estima el pare o la mare més que a mi”. Tal com ho expressa Lluc, sembla que l’exigència de Jesús derogui o passi per alt el manament de la Torà, la Llei que exigeix honorar el pare i la mare (Ex 20,12). El que es vol dir és que fins i tot les persones més properes poden convertir-se en un obstacle davant la radicalitat de l’exigència de Jesús. El deixeble haurà d’escollir entre mantenir els vincles familiars que imposa la naturalesa o la fidelitat al mestre. Per això les paràboles de la construcció de la torre i l’anada a la guerra recorden que una decisió com aquesta s’ha de pensar i madurar molt. En l’escala de valors del seguidor de Jesús el valor Déu, el valor Jesús, el valor Regne passen davant altres valors encara que estiguin avalats per la sacralitat de la Llei.
“Qui no porta la seva creu i em segueix no pot ser deixeble meu” (v.27). Jesús fa camí cap a Jerusalem, a trobar-se amb la seva creu. El terme grec “stauros” designa el pal que servia per empalar o, amb un altre de travesser, crucificar els condemnats lliurant-los a una cruel, terrible i espantosa mort. La immobilització dels braços en posició horitzontal provocava una lenta mort per asfixia. A vegades els soldats, per allò d’anar per feina, acceleraven la mort amb una flagel·lació prèvia o amb el trencament de les cames (Jn19,32). Pràctica d’origen persa l’aplicaven els romans per castigar qualsevol tipus de revolta o esclafar el més mínim brot de dissidència. Aquesta fou la mort de Jesús. Pensava Lluc que tots els cristians havien de morir igual?
Més que en el sofriment material el que Lluc pensava és que la mort a la creu era el màxim desprestigi social imaginable en aquella època, era la pèrdua de l’honor, de la dignitat i suposava haver anat a parar a l’estrat més ínfim de la societat. Portar la creu representa, doncs, renúncia a qualsevol honor, a qualsevol mena de prestigi social o dignitat humana. Dit això, es pot veure com Jesús demana a qui vol ser el seu deixeble que renunciï no tan sols als lligams familiars o als diners i la riquesa, la vessant més material de la vida humana, sinó també a l’honor i el prestigi, la vessant immaterial, social, potser més psicològica i més relacionada amb la realització personal interior de cada individu.
Diumenge 23 durant l’any. 4 de Setembre de 2022