Full Parroquial 28-8-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
DIUMENGE XXII DE “DURANT L’ ANY” (28 D’ AGOST DEL 2022) (Lluc 14, 1. 7-14)
1.- Segurament que per molts de nosaltres l’ estiu ha suposat algunes estones de contacte més íntim amb la natura.
I la natura ens dóna esperances. Perquè la natura ha sortit de les mans de Déu i està en sintonia amb allò que ens ha dit Jesús a l’ evangeli : que siguem humils.
La natura és senzilla : l’ aigua del rierol, el cant dels ocells, el raig de sol que entra silenciós per portar llum i fer créixer la vida. En la natura tot és senzill i, en la seva senzillesa, tot és meravellós.
Per això, contemplar la natura en silenci i amb esperit de pau, ens ajuda a trobar Déu.
2.- Però també, quan les persones es presenten amb senzillesa, resulten agradables, meravelloses, perquè transparenten el reflex de Déu que són.
Només quan algú es deixa corrompre per l’ egoisme, pel desig d’ estar pel damunt dels altres, és quan es perd la senzillesa i comencen les enveges, el malestar i les baralles.
Jesús, conscient de la importància de la senzillesa, ens ha advertit : “Tothom qui s’ enalteix serà humilitat, però el que s’ humilia serà enaltit”.
Això mateix ja ho havia dit a les benaurances : “Feliços els humils; són ells els que posseiran el país” (Mt 5,5). Val a dir que fins i tot, en un món tan sofisticat i materialista com el nostre, continuem admirant les persones senzilles : fàcilment ens guanyen el cor.
Els autosuficients són orgullosos . En canvi, ens resulten repel·lents.
3.- Però no confonguem la humilitat amb la timidesa o l’ encongiment. No és això. La humilitat, tal com diu Santa Teresa, és la veritat. Ser humil, suposa reconèixer tot allò de bo que hi ha en nosaltres. No faltaria més. No fer-ho significaria ser desagraït, perquè tot és un do de Déu.
Però suposa, igualment, reconèixer els nostres defectes i limitacions. I és en això on més fàcilment fallem : ens costa de vegades reconèixer-ho. I llavors fàcilment podem caure en la temptació de creure’ns millors que els altres. I això, no que no és bo.
- La persona orgullosa és exigent, intolerant. Té por de ser igualada o superada pels altres. I, si pot, ho impedeix. Per això difícilment té amics vertaders. Pot tenir alguns admiradors, potser sí. Però mai amics. La persona orgullosa viu una gran soledat interior.
I sovint viu també amb tensió, sense pau al cor. Perquè constantment s’ ha d’ esforçar per dissimular els seus defectes, que també té, com tota persona humana, però que no vol que els altres descobreixin.
La persona humil, en canvi, no s’ enorgulleix de les seves qualitats, perquè sap que tot és obra de Déu i, per tant, tot serveix, tant per al propi bé particular, com per al bé comunitari.
És plenament conscient que, si algú creix, hi guanyem tots. Tothom en surt beneficiat: tota la humanitat s’ enriqueix. Per això al costat d’ una persona humil, t’ hi trobes bé : si conviu en pau, perquè no té exigències desproporcionades.
En una paraula, és una persona que estima i es fa estimar, que fa créixer el regne de Déu al seu entorn.
Aquestes són les raons per les quals vol Jesús que siguem humils. Perquè vol que convisquem en pau; perquè vol que siguem feliços.
5.- I diguem, per acabar, que la persona humil és l’ única capaç de cumplir allò que també ens demana Jesús a l’ evangeli : saber donar gratuïtament.
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
28 d’agost DIUMENGE XXII DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Sir 3,19-21.30-31; Sir gr 3,17-18.20.28-29
Sigues humil i Déu et concedirà el seu favor
Lectura del llibre de Jesús, fill de Sira
Fill meu, sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dona esplèndidament. Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. La desgràcia dels descreguts no té remei, perquè ha arrelat en ells una planta dolenta. El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats, l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.
Salm responsorial 67,4-5ac.6-7ab.10-11 (R.: 11b)
Que s’alegrin davant d’ell els justos,
que no planyin res per celebrar el seu triomf.
Canteu al Senyor, lloeu el seu nom,
celebreu davant d’ell el seu triomf.
R. Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni.
O bé:
Al·leluia.
Déu és pare d’orfes, defensor de viudes,
des del lloc sagrat on resideix.
Déu dona casa als desemparats,
allibera els captius i els enriqueix. R.
Senyor, vau fer caure una pluja abundant
per refer els vostres camps esgotats;
vau allotjar-hi la vostra família.
Instal·làreu els pobres, Déu nostre,
al país fèrtil del vostre patrimoni. R.
Lectura segona He 12,18-19.22-24a
Us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, vosaltres no us heu acostat a aquella muntanya palpable del Sinaí, que era tota ella foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta, ni heu escoltat el toc del corn i la veu que pronunciava aquelles paraules. Els mateixos que sentiren la veu suplicaren que no continués parlant-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel; us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.
Al·leluia Mt 11,29ab
Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus,
que jo soc benèvol i humil de cor.
Evangeli Lc 14,1a.7-14
Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Un dissabte, Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus. Ells l’estaven observant. Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit. Més aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer, i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà: “Amic, puja més amunt”. Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula, perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».
Després digué al qui l’havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
USANT L’ANTIC TESTAMENT
A la segona lectura d’aquest diumenge llegim un fragment de la carta als Hebreus (12,18-19.22-24a) que no és ni una carta ni està dirigida als hebreus. Se l’ha considerat carta per alguns afegits que li han volgut donar aquesta categoria d’escrit i, en un moment, es va considerar que anava dirigida a cristians hebreus per la freqüent utilització i abundant presencia de l’Antic Testament, cosa que no es dona en cap altre escrit del Nou Testament. L’autor relaciona la fe bíblica en Déu amb imatges tretes de la seva font principal de coneixement: l’Antic Testament.
Per la utilització d’imatges manllevades de l’Antic Testament, llenguatge i conceptes teològics com ara mort expiatòria, sacrifici, sacerdoci aquest escrit es poc apreciat pels lectors actuals.
Es tracta d’un discurs, un sermó, una exhortació escrit amb un grec elegant i amb una argumentació estudiada i treballada.
Els destinataris (tot i que en un primer moment es va pensar que eren jueus palestinencs) són cristians sense distinció entre jueus o ex pagans que ja porten temps formant part d’una comunitat cristiana ( 5,12). Són cristians que estan passant un mal moment, desil·lusionats somnien en la grandiositat del culte jueu. La difusió del cristianisme en el moment en que es redacta aquest escrit és prou important com perquè els coneixements bíblics de les comunitats a qui va dirigit l’escrit siguin força amplis. Amb tot, alguns cristians menystenien l’Antic Testament i per això l’autor vol suscitar entre els cristians contemporanis l’entusiasme per Jesús usant paraules de (fins al moment) l’única Escriptura.
La demostració que l’Antic Testament porta a Jesús, l’autor la presenta amb mètodes de l’exegesi especulativa i actualitzadora usada també pels jueus de l’època. Com ells, interpreta l’Escriptura d’una forma al·legòrica o figurada. Personatges o situacions són interpretades com a tipus d’allò que havia de venir. Aplica a Jesús textos de l’Escriptura que es refereixen històricament a altres personatges.
L’argumentació d’Hebreus té també la seva font en el platonisme que distingeix entre el que és real i la seva ombra. El món de dalt és el real, el de baix és la ombra, l’irreal i el fictici. Així l’aliança, la llei de Moisès és l’ombra de la veritable i real aliança de Jesús. Això és el que veiem en la lectura d’avui on l’autor d’Hebreus contraposa l’assemblea d’Israel quan establí amb Déu la primera i antiga aliança i l’assemblea dels qui han entrat en la nova aliança. La primera s’esdevingué en la terra envoltada d’imponents circumstàncies que més aviat provocaven pànic i terror (Ex 19,12-13.16-19; 20,18-21). L’assemblea del poble de la nova aliança s’esdevé al cel en un clima de festa i alegria. Jesús és superior a tot l’antic i ha substituït l’obsoleta i vella aliança per una de nova definitivament eficaç.
Dels molts detalls presents en el text que es poden comentar i així enriquir la seva comprensió ens fixarem en el verb “acostar”. L’autor construeix un contrast entre el poble d’Israel que no podia acostar-se a la muntanya del Sinaí i el nou poble de Déu que sí pot acostar-se a la muntanya de Sió. El llibre de l’Èxode afirma que “el poble es mantenia lluny” (20,21) i que “només Moisès es podrà acostar a mi, el Senyor. Ells no s’hi podran acostar i el poble no ha de pujar-hi” (24,2). També els salms s’expressen en el mateix sentit: “Qui podrà acostar-se a casa teva. Qui podrà viure a la teva muntanya santa?” (15,1) “Qui podrà pujar a la muntanya del Senyor?” (24,3). L’autor d’Hebreus vol deixar clar que la mort i la resurrecció de Jesús han destruït els impediments que barraven l’accés a Déu simbolitzat per la muntanya de Sió (nou Sinaí) i la ciutat de Jerusalem, llocs considerats símbols de la presència de Déu. Si la mort i resurrecció de Jesús obren l’entrada al món celestial (He 10,19s) és de suposar que també fan possible la congregació de les comunitats cristianes entorn la Jerusalem celestial.
Amb la contraposició de les dues congregacions (Israel entorn el Sinaí, els creients entorn de Sió) l’autor d’Hebreus vol advertir als seus destinataris que no repeteixin el comportament d’Israel que no va ser fidel a l’aliança que Déu li oferia i que siguin fidels a l’aliança que els aporta la mort i la resurrecció de Jesús.
Diumenge 22 durant l’any. 28 Agost de 2022