Full Parroquial 21-8-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
XXI è DIUMENGE DE “DURANT L’ ANY”. (Lluc 13, 22-30)
1.- Algú –ens ha dit l’ evangeli- va fer a Jesús aquesta pregunta : “Senyor, ¿ són pocs els qui se salven ?” .
Però fixem-nos que Jesús no dóna una resposta directa. Vol que entenguem que l’ important no és saber quants se salven, sinó saber què hem de fer per salvar-nos.
N’ hi ha que són mol amants de les estadístiques : però el cel no s’ hi entra per càlculs matemàtics. Allò que realment ens interessa és saber si jo estic fent el camí que porta a la salvació. Això és l’ important.
I aquest camí, cadascú de nosaltres l’ ha de fer personalment : no podem delegar a ningú perquè ens el faci. La vida me la jugo jo sol.
Entrar per la “porta estreta” vol dir que només s’ hi pot passar d’ un a un : cadascú amb el seu propi cor i amb el seu comportament. ¿ Tinc un cor i un historial apte per a entrar per aquesta porta ?
2.- El Senyor ofereix la seva salvació a tothom : “Vindrà gent d’ Orient i d’ Occident, del Nord i del Sud” ens ha dit. Però ningú se salvarà per força, ni per casualitat.
Només se salvaran aquells que de veritat vulguin salvar-se : aquells que apreciïn la salvació que ens ofereix Jesús i s’ esforcin sincerament per seguir el camí que Ell va fer.
No n’ hi ha prou de dir-se cristià o, si voleu, de “fer” de cristià. “Menjàvem i bevíem amb vos”, diuen aquells de l’ evangeli. Però el Senyor els respon “No sé d’ on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.
El camí de la salvació no consisteix per tant, en “fer” de cristià, sinó en “ser-ho” de veritat.
Vull dir que no és suficient estar batejats i anar a missa, sinó que comporta una transformació de la pròpia vida, fent un esforç sincer per assemblar-nos a Jesús, que va passar per tot arreu fent el bé i estimant.
3.- Però tot això que hem dit, no suposa de cap manera que nosaltres hàgim de viure la nostra vida amb el cor angoixat, amb por. No seria aquesta una actitud cristiana pròpia d’ uns fills estimats de Déu. Hem de viure amb pau i esperança perquè sabem que el Senyor ens estima. Ens ho ha recordat molt clarament el salm d’ avui : “El seu amor per nosaltres és immens”, hem llegit És immens. No té límit. Mai no ens deixarà sols ni ens demanarà que anem més enllà de les nostres possibilitats. Fem-li confiança.
4.- Intentem doncs de viure la nostra vida amb esperit de fidelitat al Senyor, sense deixar-nos condicionar pel nostre passat que ja no podem canviar i que hem de saber deixar en mans de Déu que és misericordiós.
I sense angoixar-nos tampoc pel futur, que igualment és en les mans d’ aquest Déu que ens estima.
Demanem perdó a,b humilitat quan ens adonem que hem fallat, ben convençuts que allò que ens ha de salvar no són els nostres mèrits sinó la misericòrdia de Déu, molt superior a les nostres mesquineses.
I tirem endavant, un instant darrere l’ altre perquè la vida està feta de moments presents i no pas de passats ni de futurs.
Sapiguem gaudir de cada instant de la nostra vida com un do de Déu, perquè ho és : el sol, la muntanya, la família, l’ amistat, les vacances… Tot.
Sapiguem aplicar aquella dita de la Mare Teresa de Calcuta que és evangeli pur : “Que ningú no s’ acosti a vosaltres sense que se’n torni millor i més feliç”.
Sapiguem deixar una empremta positiva en totes les persones amb qui ens relacionem. Que ningú no s’ hagi de penedir d’ haver-nos conegut.
I visquem en pau, posada la nostra confiança en el Senyor. Aquest és el camí de salvació : un camí que demana esforç, sens dubte, perquè tot el que vol, costa. Però és un camí que no porta angoixa… sinó pau, joia i esperança, perquè ens apropa al Senyor, que n’ és la font d’ on brollen.
Reflexionem-hi !
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
21 d’agost DIUMENGE XXI DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Is 66,18-21
De totes les nacions portaran els vostres germans
Lectura del llibre d’Isaïes
Això diu el Senyor: «Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments. Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria, i faré un prodigi enmig d’ells. Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions, a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan, a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria, i anunciaran la meva glòria entre les nacions. I de totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor. Els portaran a cavall, en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris, fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor. Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs la seva ofrena en el temple del Senyor, i jo fins en prendré alguns d’entre ells per fer-ne sacerdots o levites».
Salm responsorial 116 1.2 (R.: Mc 16,15)
Lloeu el Senyor, tots els pobles,
glorifiqueu-lo totes les nacions.
R. Aneu, anuncieu l’evangeli per tot el món.
O bé:
Al·leluia.
El seu amor per nosaltres és immens,
la fidelitat del Senyor durarà sempre. R.
Lectura segona He 12,5-7.11-13
No desestimis la correcció que ve del Senyor
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, heu oblidat les paraules encoratjadores que l’Escriptura us adreça com a fills: «Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix». És per a la nostra correcció, que sofrim: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi? La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen en pau el fruit d’una vida honrada. Per això enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé.
Al·leluia Jo 14,6
Jo soc el camí, la veritat i la vida, diu el Senyor;
ningú no ve al Pare sinó per mi.
Evangeli Lc 13,22-30
Vindrà gent d’orient i d’occident i s’asseuran a la taula en el Regne de Déu
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, són pocs els qui se salven?». Ell contestà: «Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.
Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta, de fora estant començareu a trucar i direu: “Senyor obriu-nos”. Ell us respondrà: “No sé d’on sou”. Llavors començareu a dir-li: “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. Ell us respondrà: “No sé d’on sou. Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.
Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents quan veureu Abraham, Isahac i Jacob amb tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el Regne de Déu. Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL PERILL DE L’AMBICIÓ
A l’evangeli d’aquest diumenge es llegeix el text de Lluc (Lc 12,13,21) on Jesús adverteix del perill que suposa l’avarícia i acumular riqueses. Aquesta advertiment va precedit en el text per la intervenció d’un home demanant que Jesús intervingui en un afer d’herència i segueix la paràbola de l’home ric que recolzat per una gran fortuna es disposa a viure bé sense saber que la vida se li acabarà d’immediat.
Tenint en compte la legislació hebrea, l’herència d’una persona era un tot. El més avantatjós era que l’herència es mantingués unida donat que el fraccionament de les propietats restava productivitat sobretot en l’agricultura. L’hereu gestionava les necessitats de la vida en comú dels germans i germanes. Però la separació de béns es podia presentar en qualsevol moment. Llavors el fill gran rebia el doble que la resta de germans però havia d’assegurar el manteniment de la resta de la família. Vist així es fa comprensible la pregunta de l’home. Es pressuposa que el pare va morir i el fill gran es nega a repartir l’herència. El germà que es sent perjudicat cerca en Jesús un mediador que dirimeixi l’afer extrajudicialment costum habitual en aquells temps. Tot i que la reglamentació sobre l’herència estava regulada en el llibre del Deuteronomi (21,15-17) i del Nombres (27,1-11; 36, 7-9) era normal que es presentés al cas a un rabí o un expert en la llei perquè a la vida sempre es donen caos no previstos per la llei; per això l’home acudeix a Jesús.
Jesús es nega a acceptar el paper de mediador. El perquè ens el dona l’advertiment del verset 15. “Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no prové pas dels seus béns”. Jesús intueix que l’home no actua mogut per la necessitat d’uns béns que li assegurin la subsistència, sinó que exigeix l’herència per utilitzar-la en el seu propi interès. La demanda de l’home està alimentada per l’ambició de la riquesa i no per la necessitat bàsica de subsistència humana i per això Jesús no vol entrar en el seu joc perquè s’adona que l’arrel de les desavinences entre els dos germans és l’ambició de l’un i l’altre.
Per reblar l’advertiment, Lluc introdueix la paràbola de l’home ric. L’home parla només amb ell mateix i només cal repassar els verbs i pronoms en primera persona. Els seus pensaments giren entorn ell mateix i les seves propietats. Ni Déu ni els altres compten per res, els ha fet desaparèixer del seu pensament. En això s’assembla a aquells rics de Samaria que estirats en els seus divans, no senten cap pena pel desastre de les tribus de Josep ( Am 6,3-7). La seva ambició no té mesura: tirarà a terra els graners, en construirà de nous per guardar tot el seu gra. Ha oblidat que, tal com diu el Siràcida “Béns i mals, vida i mort, pobresa i riquesa, tot ve del Senyor” (11,14) i que tal com ensenya, en el llibre de Qohèlet, la saviesa ancestral d’Israel “menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball no és un bé que depengui de l’home mateix, sinó que és un do de Déu. Perquè, ¿qui pot menjar i qui pot fruir si això no li arriba de Déu? Ell dona saviesa, coneixement i alegria a l’home que el complau; en canvi, al pecador li deixa l’ànsia de recollir i emmagatzemar tot allò que després donarà al qui és agradable als seus ulls”; recollir i emmagatzemar serveix de ben poca cosa: “Tot això també és en va i afany inútil” (2,24-25).
Déu li diu a l’home ric: Neci. És una expressió dura i contundent sobretot si es té en compte la càrrega negativa que el terme té en la literatura bíblica, sobretot en els llibres sapiencials on el neci hi té molt mala premsa. Generalment es contraposa a la figura del savi, el neci és arrogant , insolidari i passa olímpicament de Déu. Aquest judici negatiu el trobem en el sal 14: “ Pensen dintre seu els insensats: «Déu no és res.» Són corromputs, el seu obrar és detestable, no n’hi ha cap que faci el bé”; l’home ric no fa cap afirmació explícita sobre la inexistència de Déu, però viure sense tenir-lo en compte és com negar-lo. Apilonar ingents fortunes amb l’únic objectiu de passar-ho bé a la vida és el súmmum de la insensatesa, sobretot si es té en compte la responsabilitat que exigeix la vida i s’oblida que la mort ho pot estroncar tot en qualsevol moment. L’avar és un impiu, un neci que només vol acaparar sense cap temor de Déu que es el principi de la saviesa (Pr 1,7; 9,10).
Diumenge 18 durant l’any. 31 de Juliol de 2022