Full Parroquial 15-8-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU (Lluc 1, 39-56) (15 d’ agost)
1.- S’ acostuma a dir que el nostre passat, la història personal que portem darrere, ens condiciona.
És veritat: no és igual la persona que ha tingut uns pares que l’ han estimat, que aquella que s’ ha sentit rebutjada. Ni és igual haver crescut en un ambient cristià o bé en un clima d’ indiferència religiosa.
Això és cert : el nostre passat ens condiciona, encara que, amb l’ ajut del Senyor , sempre som capaços de superar-lo, perquè nosaltres no som estàtues fetes d’ una vegada per sempre, sinó que, com Maria, som sensibles, a l’ impuls de l’ Esperit de Déu.
Però de vegades oblidem una cosa important : que la nostra visió de futur, també ens condiciona.
No viu de la mateixa manera aquell que “pass” de le coses, que està decebut de tot, que no espera res, que aquell altre que té i·lusions, que té projectes, que s’ alegra amb el retorn de cada primavera, que intenta ser millor, que aspira a fer una tasca bona.
La festa de l’ Assumpció0 que celebrem és una invitació a eixamplar els horitzons de la meva vida.
2.- Fixem-nos en Maria. L’ Evangeli ens ha deixat entreveure alguns trets de la seva personalitat, que ens poden ajudar. En el seu cant ens ha dit : “Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa”.
Maria va ser una dona senzilla que va viure una vida normal d’ esposa, de mare. Això ens fa veure que la santedat no està en les coses exteriors sinó en el cor, en la càrrega d’ amor amb que es fan les coses.
Per això, ella segueix essent un model tan vàlid per a nosaltres. Tots ens podem santificar imitant aquest estil de vida.
Però no penséssim pas que la vida de Maria fou una vida gris, vulgar, sense horitzons. Va portar certament una existència sense estridències, però ella tenia un projecte que va dinamitzar tota la seva vida i la va fer fecunda.
Volia contribuir a fer present la bondat de Déu enmig del món. Volia contribuir a il·luminar les nostres foscors i a portar-nos esperança. És a dir, es va identificar plenament amb l’ objectiu de Jesús, de portar la salvació a tot els homes i dones.
També ens diu Maria en el seu cant : “El Totpoderós obra en mi meravelles”. Efectivament el Senyor va obrar en ella moltes meravelles. La primera fou fer-la una dona tan senzilla, tan humil, tan semblant a nosaltres i, al mateix, tan plenament fidel a Déu en tot.
Però aquesta no és l’ única meravella que Déu obra en Maria . També l’ ha portat a la Glòria en cos i ànima. Pel fet d’ haver estat tan identificada amb l’ obra de Jesús, ara participa plenament de la seva victòria. Ella està experimentant ja el terme del pla de Déu. Ens n’ hem d’ alegrar.
3.- Però la festa d’ avui ens ha d’ omplir també d’ esperança perquè ens recorda que nosaltres formem part del mateix pelegrinatge que Maria. El terme del nostre camí no és el buit, el no res, sinó la trobada amb el Senyor que donarà resposta a tots els nostres anhels. A tots.
Per això el cel no és de cap manera, com poden suggerir certes imatges de sants, una eternitat freda i estàtica, que deixa congelades de cop, totes les aspiracions que un home o una dona porta en el seu cor.
Al contrari : és l’ encontre íntim amb Aquell que és la Vida, la Joia, la Veritat, la Pau, la Felicitat, l’ Amor. Tot.
I tinguem present que no hi ha un salt brusc entre aquesta i l’ altra vida. És aquí on hem de començar a viure com a fills i filles estimats de Déu. És aquí on cadascun de nosaltres s’ ha d’ esforçar per a fer florir la bondat, la comprensió, l’ estimació, l’ esperança.
Fem-ho, seguint les petjades de Maria, aquella germana nostra que fou humil, disponible, agraïda, plena de fe.
Reflexionem-hi !
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
15 d’agost ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Solemnitat
Lectura primera Ap 11,19a;12,1-6a.10ab
Aparegué en el cel un gran prodigi
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Esperava un fill i cridava amb dolor, a punt de donar a llum. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa».
Salm responsorial 44,10bc.11-12ab.16 (R.: 10b)
La princesa t’espera enjoiada,
l’esposa et ve a la dreta, vestida amb or d’Ofir.
R. Teniu la reina a la dreta,
vestida amb brocats d’or.
Escolta, filla, estigues atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu senyor: fes-li homenatge. R.
Conduïdes entre cants de festa,
s’acosten al palau del rei. R.
Lectura segona 1C 15,20-27a
Crist, el primer; després, els qui són de Crist
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon: Crist el primer, després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
Al·leluia
Maria ha estat enduta al cel.
Els àngels se n’alegren.
Evangeli Lc 1,39-56
El Totpoderós obra en mi meravelles.
Exalça els humils
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà».
Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre».
Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL PERILL DE L’AMBICIÓ
A l’evangeli d’aquest diumenge es llegeix el text de Lluc (Lc 12,13,21) on Jesús adverteix del perill que suposa l’avarícia i acumular riqueses. Aquesta advertiment va precedit en el text per la intervenció d’un home demanant que Jesús intervingui en un afer d’herència i segueix la paràbola de l’home ric que recolzat per una gran fortuna es disposa a viure bé sense saber que la vida se li acabarà d’immediat.
Tenint en compte la legislació hebrea, l’herència d’una persona era un tot. El més avantatjós era que l’herència es mantingués unida donat que el fraccionament de les propietats restava productivitat sobretot en l’agricultura. L’hereu gestionava les necessitats de la vida en comú dels germans i germanes. Però la separació de béns es podia presentar en qualsevol moment. Llavors el fill gran rebia el doble que la resta de germans però havia d’assegurar el manteniment de la resta de la família. Vist així es fa comprensible la pregunta de l’home. Es pressuposa que el pare va morir i el fill gran es nega a repartir l’herència. El germà que es sent perjudicat cerca en Jesús un mediador que dirimeixi l’afer extrajudicialment costum habitual en aquells temps. Tot i que la reglamentació sobre l’herència estava regulada en el llibre del Deuteronomi (21,15-17) i del Nombres (27,1-11; 36, 7-9) era normal que es presentés al cas a un rabí o un expert en la llei perquè a la vida sempre es donen caos no previstos per la llei; per això l’home acudeix a Jesús.
Jesús es nega a acceptar el paper de mediador. El perquè ens el dona l’advertiment del verset 15. “Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no prové pas dels seus béns”. Jesús intueix que l’home no actua mogut per la necessitat d’uns béns que li assegurin la subsistència, sinó que exigeix l’herència per utilitzar-la en el seu propi interès. La demanda de l’home està alimentada per l’ambició de la riquesa i no per la necessitat bàsica de subsistència humana i per això Jesús no vol entrar en el seu joc perquè s’adona que l’arrel de les desavinences entre els dos germans és l’ambició de l’un i l’altre.
Per reblar l’advertiment, Lluc introdueix la paràbola de l’home ric. L’home parla només amb ell mateix i només cal repassar els verbs i pronoms en primera persona. Els seus pensaments giren entorn ell mateix i les seves propietats. Ni Déu ni els altres compten per res, els ha fet desaparèixer del seu pensament. En això s’assembla a aquells rics de Samaria que estirats en els seus divans, no senten cap pena pel desastre de les tribus de Josep ( Am 6,3-7). La seva ambició no té mesura: tirarà a terra els graners, en construirà de nous per guardar tot el seu gra. Ha oblidat que, tal com diu el Siràcida “Béns i mals, vida i mort, pobresa i riquesa, tot ve del Senyor” (11,14) i que tal com ensenya, en el llibre de Qohèlet, la saviesa ancestral d’Israel “menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball no és un bé que depengui de l’home mateix, sinó que és un do de Déu. Perquè, ¿qui pot menjar i qui pot fruir si això no li arriba de Déu? Ell dona saviesa, coneixement i alegria a l’home que el complau; en canvi, al pecador li deixa l’ànsia de recollir i emmagatzemar tot allò que després donarà al qui és agradable als seus ulls”; recollir i emmagatzemar serveix de ben poca cosa: “Tot això també és en va i afany inútil” (2,24-25).
Déu li diu a l’home ric: Neci. És una expressió dura i contundent sobretot si es té en compte la càrrega negativa que el terme té en la literatura bíblica, sobretot en els llibres sapiencials on el neci hi té molt mala premsa. Generalment es contraposa a la figura del savi, el neci és arrogant , insolidari i passa olímpicament de Déu. Aquest judici negatiu el trobem en el sal 14: “ Pensen dintre seu els insensats: «Déu no és res.» Són corromputs, el seu obrar és detestable, no n’hi ha cap que faci el bé”; l’home ric no fa cap afirmació explícita sobre la inexistència de Déu, però viure sense tenir-lo en compte és com negar-lo. Apilonar ingents fortunes amb l’únic objectiu de passar-ho bé a la vida és el súmmum de la insensatesa, sobretot si es té en compte la responsabilitat que exigeix la vida i s’oblida que la mort ho pot estroncar tot en qualsevol moment. L’avar és un impiu, un neci que només vol acaparar sense cap temor de Déu que es el principi de la saviesa (Pr 1,7; 9,10).
Diumenge 18 durant l’any. 31 de Juliol de 2022