Full Parroquial 7-8-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
DINOVÈ DIUMENGE DE “DURANT L’ ANY” (Lluc 12, 32-40). (7 d’ agost del 2022).
- A totes les persones que avui som aquí, Déu ens ha fet un gran do : LA VIDA. Li hem d’ agrair perquè la vida és el signe més clar que mostra l’ amor que Déu ens té. Si Ell no ens hagués estimat, nosaltres no existiríem. Som el fruit de l’ amor de Déu.
Però no tothom pren la mateix actitud enfront de la vida. N’ hi ha que “es deixen portar”. Viuen, senzillament, a remolc dels esdeveniments : s’ abandonen passivament. Però viure així no és viure de forma humana i , encara menys, cristiana.
L’ evangeli d’ avui ens suggereix una actitud molt diferent. Ens diu que hem d’ estar “sempre vetllant”. És a dir, cal estar atents, prenent el timó de la pròpia vida per a orientar-la de manera que no sigui estèril, sinó que sigui una vida que doni fruit. Tots nosaltres portem ja uns quants anys caminant per aquest món. Ha valgut la pena que jo hi vingués ? Quins fruits ha donat la meva vida ? Qui hi ha sortit guanyant ?
- Però hem de ser molt conscients que nosaltres , deixats a les nostres pròpies forces, només donaríem fruits dolents.
Perquè la nostra vida no sigui estèril, necessitem estar vitalment connectats al Senyor, el Cep Veritable, a través del qual ens arriba la saba vivificant.
Necessitem el seu ajut. I Ell està disposat a donar-nos-el. Per això, constantment, es fa present en la nostra vida.
El que passa és que nosaltres no som conscients del pas del Senyor. Ell ve disposat a vitalitzar-nos però nosaltres estem distrets i no l’ acollim. I llavors, la nostra vida s’ empobreix.
Per a evitar aquesta pèrdua, el Senyor que ens estima, ens fa una advertència ; que vindrà a l’ hora menys pensada. No ens vol pas dir que visquem psicològicament tensos i angoixats sinó atents a la vida, a la realitat que ens envolta, a les situacions de les persones que tenim a prop.
Vol que estiguem atents per a acollir-lo, perquè Ell, constantment, ens surt a l’ encontre. Per exemple, Ell ve a l’ Eucaristia de cada diumenge. Em preocupo de veritat per a acollir-lo ? . Suposa arribar d’ hora, fer silenci interior per escoltar la seva veu, participar en les pregàries i en els cants. Altrament… què hi vinc a fer aquí ?
El Senyor ve també a través de qualsevol persona que passa alguna necessitat. Perquè està sola, perquè està trista o té penúria econòmica. Estic atent a les necessitats de les persones que m’ envolten ? No oblidem que Ell (Déu) s’ identifica amb les persones que pateixen . Si no em preocupés dels altres, el Senyor passaria pel meu costat sense que jo me n’ adonés ! No valdrien per a nmi aquelles paraules seves : “Feliços si els trobava sempre vetllant”.
3.- Avui és un bon moment per a preguntar-nos en què gastem la vida. Nosaltres consumim moltes energies i esforços. Per a aconseguir què ? El Senyor ens ha dit a l’ Evangeli “Feu-vos bosses que no s’ envelleixin , aplegueu-vos al Cel un tresor que no s’ esgotarà”.
Qui estima, qui es dóna als altres, qui s’ esforça per a fer feliç als qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar ni les armes fer malbé.
Quina és la riquesa que més valoro, que més desitjo aplegar ? Realment val la pena ?
4.- I no tinguem por d’ empobrir-nos. Qui dóna al Senyor amb generositat, sempre hi surt guanyant. L’ evangeli diu que l’ amo farà seure a la taula els servents que trobo vetllant i “Ell mateix passarà a servir-los d’ un a un “.
És a dir, el Senyor donarà resposta a les necessitats personals de cada u. Mai no ens penedirem d’ haver esperat i acollit el Senyor. Perquè Ell és l’ únic que, malgrat tot, pot omplir de llum i d’ esperança la nostra vida.
I Ell és l’ únic que mai decep. Sempre compleix allò que promet. Avui mateix. Ara mateix, ens servirà personalment en aquesta Eucaristia.
Reflexionem-hi i disposem-nos a acollir-lo.
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
7 d’ agost DIUMENGE XIX DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Sa 18,6-9
Amb un mateix fet castigava els adversaris
i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat
Lectura del llibre de la Saviesa
Aquella nit de la sortida d’Egipte havia estat anunciada per endavant als nostres pares perquè se sentissin encoratjats en veure acomplerts els juraments en què havien cregut. El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics. Amb un mateix fet castigàveu els adversaris i ens cobríeu de glòria a nosaltres, que vós havíeu cridat. Els fills sants d’un poble bo oferiren víctimes invisibles, es comprometeren a observar aquesta llei divina: tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills. Després entonaren per primera vegada els cants de lloança dels pares.
Salm responsorial Salm 32,1 i 12.18-19.20 i 22 (R.: 12b)
Justos, aclameu el Senyor,
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
Feliç la nació que té el Senyor per Déu,
feliç el poble que ell s’ha escollit per heretat.
R. Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat.
O bé:
Al·leluia.
Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
ell els allibera de la mort,
i els retorna en temps de fam. R.
Tenim posada l’esperança en el Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós. R.
Lectura segona He 11,1-2.8-19
Esperava aquella ciutat que té Déu mateix com arquitecte i constructor
Lectura de la carta als cristians hebreus
Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. L’Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe, residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. Gràcies a la fe, igual que Sara, que era estèril, Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge, tot i la seva edat avançada; i és que va creure en la fidelitat de Déu, que li ho havia promès. Per això d’un sol home, ja caduc, en nasqué una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho, i confessant que eren estrangers i forasters en el país. Els qui parlen així indiquen clarament que busquen una pàtria. I si s’haguessin referit a la pàtria que ells havien abandonat, no els mancava pas l’avinentesa de tornar-hi. És clar, per tant, que aspiraven a trobar-ne una de millor, una pàtria celestial. Per això Déu no s’avergonyia d’anomenar-se el seu Déu, ja que els tenia preparada una ciutat.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses. Déu havia dit d’ell: Per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrà el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat.
Al·leluia Mt 24,42a.44
Vetlleu, estigueu a punt,
que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.
Evangeli Lc 12,32-48
Estigueu a punt també vosaltres
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s’envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà; allà els lladres no s’hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.
Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l’amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada».
Pere li preguntà: «Senyor, aquesta paràbola, la dieu només per a nosaltres o per a tothom?». El Senyor li respongué: «Qui és l’administrador fidel i prudent, a qui l’amo confia el personal de servei perquè els doni a temps l’aliment que els pertoca? Feliç aquell servent si l’amo, quan arriba, troba que ho fa així: us asseguro que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servidor pensava: “El meu amo triga a venir”, i començava a pegar els criats i les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, el seu amo tornarà el dia que ell no sospita i a una hora que ell no sap, i el condemnarà a la pena dels traïdors. L’esclau que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha executat allò que l’amo volia, rebrà de valent. Però el qui, sense saber què volia l’amo, ha fet coses que mereixien assots, rebrà més poc. Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL PERILL DE L’AMBICIÓ
A l’evangeli d’aquest diumenge es llegeix el text de Lluc (Lc 12,13,21) on Jesús adverteix del perill que suposa l’avarícia i acumular riqueses. Aquesta advertiment va precedit en el text per la intervenció d’un home demanant que Jesús intervingui en un afer d’herència i segueix la paràbola de l’home ric que recolzat per una gran fortuna es disposa a viure bé sense saber que la vida se li acabarà d’immediat.
Tenint en compte la legislació hebrea, l’herència d’una persona era un tot. El més avantatjós era que l’herència es mantingués unida donat que el fraccionament de les propietats restava productivitat sobretot en l’agricultura. L’hereu gestionava les necessitats de la vida en comú dels germans i germanes. Però la separació de béns es podia presentar en qualsevol moment. Llavors el fill gran rebia el doble que la resta de germans però havia d’assegurar el manteniment de la resta de la família. Vist així es fa comprensible la pregunta de l’home. Es pressuposa que el pare va morir i el fill gran es nega a repartir l’herència. El germà que es sent perjudicat cerca en Jesús un mediador que dirimeixi l’afer extrajudicialment costum habitual en aquells temps. Tot i que la reglamentació sobre l’herència estava regulada en el llibre del Deuteronomi (21,15-17) i del Nombres (27,1-11; 36, 7-9) era normal que es presentés al cas a un rabí o un expert en la llei perquè a la vida sempre es donen caos no previstos per la llei; per això l’home acudeix a Jesús.
Jesús es nega a acceptar el paper de mediador. El perquè ens el dona l’advertiment del verset 15. “Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l’abundància, la vida d’un home no prové pas dels seus béns”. Jesús intueix que l’home no actua mogut per la necessitat d’uns béns que li assegurin la subsistència, sinó que exigeix l’herència per utilitzar-la en el seu propi interès. La demanda de l’home està alimentada per l’ambició de la riquesa i no per la necessitat bàsica de subsistència humana i per això Jesús no vol entrar en el seu joc perquè s’adona que l’arrel de les desavinences entre els dos germans és l’ambició de l’un i l’altre.
Per reblar l’advertiment, Lluc introdueix la paràbola de l’home ric. L’home parla només amb ell mateix i només cal repassar els verbs i pronoms en primera persona. Els seus pensaments giren entorn ell mateix i les seves propietats. Ni Déu ni els altres compten per res, els ha fet desaparèixer del seu pensament. En això s’assembla a aquells rics de Samaria que estirats en els seus divans, no senten cap pena pel desastre de les tribus de Josep ( Am 6,3-7). La seva ambició no té mesura: tirarà a terra els graners, en construirà de nous per guardar tot el seu gra. Ha oblidat que, tal com diu el Siràcida “Béns i mals, vida i mort, pobresa i riquesa, tot ve del Senyor” (11,14) i que tal com ensenya, en el llibre de Qohèlet, la saviesa ancestral d’Israel “menjar, beure i gaudir de la felicitat del propi treball no és un bé que depengui de l’home mateix, sinó que és un do de Déu. Perquè, ¿qui pot menjar i qui pot fruir si això no li arriba de Déu? Ell dona saviesa, coneixement i alegria a l’home que el complau; en canvi, al pecador li deixa l’ànsia de recollir i emmagatzemar tot allò que després donarà al qui és agradable als seus ulls”; recollir i emmagatzemar serveix de ben poca cosa: “Tot això també és en va i afany inútil” (2,24-25).
Déu li diu a l’home ric: Neci. És una expressió dura i contundent sobretot si es té en compte la càrrega negativa que el terme té en la literatura bíblica, sobretot en els llibres sapiencials on el neci hi té molt mala premsa. Generalment es contraposa a la figura del savi, el neci és arrogant , insolidari i passa olímpicament de Déu. Aquest judici negatiu el trobem en el sal 14: “ Pensen dintre seu els insensats: «Déu no és res.» Són corromputs, el seu obrar és detestable, no n’hi ha cap que faci el bé”; l’home ric no fa cap afirmació explícita sobre la inexistència de Déu, però viure sense tenir-lo en compte és com negar-lo. Apilonar ingents fortunes amb l’únic objectiu de passar-ho bé a la vida és el súmmum de la insensatesa, sobretot si es té en compte la responsabilitat que exigeix la vida i s’oblida que la mort ho pot estroncar tot en qualsevol moment. L’avar és un impiu, un neci que només vol acaparar sense cap temor de Déu que es el principi de la saviesa (Pr 1,7; 9,10).
Diumenge 18 durant l’any. 31 de Juliol de 2022