Full Parroquial 24-7-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
HOMILIA DE LA FESTA DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Joan 16, 12 -15).
1.- Evangeli d’ avui comença amb unes paraules de Jesús molt il·luminadores : “Encara tinc moltes coses a dir-vos. Quan vindrà l’ Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la Veritat Sencera”.
Els evangelis no són una paraula fossilitzada, una paraula que, un cop s’ ha llegit una vegada, ja ens la sabem i ja no cal tornar-la a llegir perquè n’ hem extret tot el significat. Al contrari : Jesús ens vol dir que l’ Esperit Sant que portem dins ens va revelant a poc a poc, d’ una manera progressiva, el sentit profund de les paraules de Jesús. Mai no podrem dir que l’ he exhaurit : sempre serà paraula nova.
Recordo una mare separada que passava angúnies econòmiques i que deia que fins aleshores no havia descobert el sentit profund d’ aquella petició del Parenostre en què demanem al Senyor que ens doni el pa de cada dia. Ara la resava cada matí amb una nova esperança.
Potser nosaltres hem tingut també experiències semblants. Hi ha passatges evangèlics que hem escoltat moltes vegades i que ens relliscaven : ens sonaven a cosa coneguda. Però arriba un moment que, potser perquè hi ha hagut canvis importants en la nostra vida o tal vegada perquè hem sabut escoltar d’ una manera més receptiva. El cas és que aquelles paraules ens trasbalsen i ens fan impacte. És l’ Esperit de Jesús que portem dins qui ens hi ha fet descobrir un sentit nou que fins aleshores no havíem copsat.
Hem de ser conscients que el Senyor té encara moltes coses a dir-nos. L’ Evangeli encara guarda secrets, secrets que ens poden il·luminar la vida i omplir-la d’ esperança.
2.- Hi ha també una altra ensenyança molt important que podem treure de l’ evangeli d’ aquest diumenge de la Santíssima Trinitat. Jesús, que sempre es presenta com a Fill de Déu, ens parla avui del Pare i de l’ Esperit Sant.
Vol que entenguem que ser cristià no és creure senzillament en Déu sinó creure en un Déu que és Pare i Mare : és a dir, que ens ha creat, que ens ha donat la vida i que és provident amb nosaltres perquè ens estima. En creure en un Déu que també és Fill, és a dir, que ha volgut experimentar el dolor, la injustícia i la mort, com nosaltres, perquè tinguéssim la seguretat que ens comprèn. I en un Déu que és Esperit Sant, és a dir, una força d’ amor que habita en el nostre cor, que ens va descobrint progressivament el sentit de les paraules de Jesús i que ens va impulsant a assemblar-nos-hi cada cop més.
Aquest és el Déu en qui hem de creure, si volem ser cristians. Un Déu que no solament ens mana coses sinó que es posa a fer-les conjuntament amb nosaltres, perquè el portem dins.
3.- Si Jesús ens ho hagués revelat, nosaltres no hauríem descobert mai que el nostre Déu no és un Déu solitari. I si Jesús ha volgut fer-nos-ho saber no és pas per satisfer la nostra curiositat intel·lectual sinó per una raó molt més seriosa : perquè entenguem com hem de viure.
Nosaltres som fets a imatge de Déu, però d’ un Déu trinitari. Per tant, la nostra vida només trobarà el sentit ple en la mesura que siguem capaços de ser imatges d’ aquest Déu trinitari, enmig del món. És a dir : en la mesura que, com el nostre Pare del Cel, siguem capaços d’ estimar tothom sense que ningú ens resulti indiferent, perquè tots som fills d’ aquest Déu provident, que es preocupa del creixement de tots, sense excloure ningú.
També hem de reflectir la imatge de Jesús , el fill de Déu, el germà de tots, que ha vingut a servir i no pas a fer-se servir. I amb una preferència pels més necessitats. Sempre tenim a prop nostre persones que són més dèbils, com per exemple, els ancians, els malalts, els infants, els immigrants, els desprotegits. Són aquests els qui hem de cuidar més si volem ser com Jesús.
I finalment sent imatges d’ aquell Esperit que és portador de joia i d’ esperança. Però que, sobretot, ens impulsa a estimar.
Continuem ara la nostra Eucaristia, que és una trobada amb aquest Jesús que encara té moltes coses a dir-nos.
Reflexionem – hi !
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
24 de juliol DIUMENGE XVII DURANT L’ANY / Cicle C
Lectura primera Gn 18,20-32
Que el meu Senyor no s’enfadi si torno a parlar
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, el Senyor digué: «Quin clam tan fort a Sodoma i a Gomorra! Que n’és de greu el seu pecat! Hi baixaré a veure si tota la ciutat es comporta com ho denota aquest clam que m’arriba. Si no és tota la ciutat, vull saber-ho». Els dos homes que acompanyaven el Senyor se n’anaren en direcció a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant el Senyor. Llavors Abraham s’acostà i digué: «De debò que fareu desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi hagués cinquanta justos. Els faríeu desaparèixer? No perdonareu la població per amor dels cinquanta justos que hi hauria? Mai de la vida no podreu fer una cosa així! Fer morir el just amb el culpable? Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! Vós que judiqueu tot el món, us podríeu desentendre de fer justícia?». El Senyor respongué: «Si trobava a la ciutat de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaré tota la població».
Abraham insistí: «Encara goso parlar al Senyor, jo que soc pols i cendra. Suposem que per arribar als cinquanta justos en faltessin cinc. Per aquests cinc que falten, destruiríeu tota la ciutat?». Ell contestà: «No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos».
Abraham li tornà a parlar: «Suposem que només n’hi hagués quaranta». Li respongué: «No ho faria per consideració a aquests quaranta». Abraham continuà: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo: Suposem que només n’hi hagués trenta». Ell respongué: «No ho faria per consideració a aquests trenta». Abraham insistí: «Encara goso parlar al meu Senyor. Suposem que només n’hi hagués vint». Ell contestà: «No la destruiria per consideració a aquests vint». Abraham insistí de nou: «Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada: Suposem que només n’hi hagués deu». Ell respongué: «No la destruiria per consideració a aquests deu».
Salm responsorial 137,1-2a.2bc-3.6-7.8 (R.: 3a)
Us enalteixo amb tot el cor, Senyor,
us vull cantar a la presència dels àngels.
Em prosterno davant el santuari.
R. Senyor, sempre que us invocava m’heu escoltat.
O bé:
Al·leluia.
Enalteixo el vostre nom,
perquè estimeu i sou fidel.
Sempre que us invocava, m’heu escoltat,
heu enfortit la meva ànima. R.
El Senyor és excels, però es mira els humils,
mentre que els altius, els esguarda de lluny.
Si passo entre perills, em guardeu la vida,
detureu amb la mà l’enemic.
La vostra dreta em salva. R.
Que el Senyor continuï afavorint-me.
El vostre amor perdura sempre.
Acabeu la vostra obra, Senyor. R.
Lectura segona Col 2,12-14
Déu us donarà la vida juntament amb el Crist,
després de perdonar-vos generosament totes les culpes
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses
Germans, pel baptisme fóreu sepultats amb Crist, i amb ell també vau ressuscitar, perquè heu cregut en el poder de Déu que el va ressuscitar d’entre els morts. Vosaltres éreu morts per les vostres culpes i perquè vivíeu com incircumcisos, però Déu us donà la vida juntament amb el Crist, després de perdonar-vos generosament totes les culpes i de cancel·lar el compte desfavorable on constava el nostre deute amb les prescripcions de la Llei; Déu retirà aquest document i el clavà a la creu.
Al·leluia Rm 8,15
Heu rebut un Esperit que ens fa fills
i ens fa cridar: Abbà, Pare!
Evangeli Lc 11,1-13
Demaneu, i Déu us donarà
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenyà als seus deixebles». Jesús els digué: «Quan pregueu digueu: Pare, que sigui honorat el vostre nom, que vingui el vostre Regne, doneu-nos cada dia el nostre pa, i perdoneu-nos els pecats, que nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permeteu que caiguem en la temptació».
Després els deia: «Si algú té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: Amic, deixa’m tres pans, que acaba d’arribar de viatge un amic meu i no tinc res per donar-li. Qui de vosaltres li respondria de dins estant: No m’amoïnis; la porta ja és tancada i jo i els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te’ls? Us asseguro que, si no us aixecàveu per fer un favor a l’amic, la mateixa impertinència us obligaria a aixecar-vos per donar-li tots els pans que necessita. I jo us dic: demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren. Si un fill demana un peix al seu pare, qui de vosaltres li donaria una serp en lloc del peix? O bé, si li demana un ou, qui de vosaltres li donaria un escorpí? Penseu, doncs, que si vosaltres que sou dolents sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
PREGÀRIA CORDIAL
L’evangeli de Lluc presenta la versió del Parenostre diferent de Mateu (6,9-13) que és la que s’ha imposat en la litúrgia, la pregària oficial de l’Església i la pietat personal. La llegim avui a l’evangeli d’aquest diumenge acompanyada d’unes petites paràboles i un encoratjament a no defallir en la pregària que arriba al seu punt àlgid quan Jesús assegura que Déu donarà l’Esperit Sant a aquells que ho demanin (Lc 11,1-13).
Lluc comença dient que Jesús es trobava en un cert lloc pregant i en acabar un dels deixebles li demana: ensenya’ns a pregar com també Joan en va ensenyar als seus deixebles. Fixem-nos que els deixebles demanen un model de pregària com el de Joan, no demanen que els ensenyi a pregar en la forma que ho ha fet ell; no s’identifiquen amb la seva pregària. Joan tenia els seus seguidors (7,18), segurament es tractava d’un grup de jueus palestinencs que havien acceptat el seu baptisme i usaven les mateixes fórmules de pregària i d’observança regular del dejuni (Lc 5,33). Si els deixebles de Joan li donaren sepultura (Mc 6,29) es dedueix que l’activitat corporativa del grup va continuar inclús desprès de la mort de Baptista. Si, tal com diu Lluc, els deixebles de Joan feien pregàries com els fariseus fa suposar que Joan els hauria ensenyat certes fórmules de pregària. Molts col·lectius de l’època tenien la seva pregària que els identificava com a grup, alhora que marcava les diferències envers els altres. Això és el que volen els deixebles, aprendre unes fórmules rígides que donin solidesa i identitat al grup que s’està constituint entorn de Jesús.
Quan Lluc escriu la seva doble obra, el temple de Jerusalem ja havia estat destruït. El temple era el lloc per excel·lència on es realitzava la pregària oficial d’Israel; la sinagoga també era lloc de pregària però quan Jesús prega en un lloc obert, indefinit, neutre, sense cap connotació sacra vol dir que qualsevol espai és adient per la pregaria, qualsevol indret és apropiat per dir-li a Déu, Pare.
Segons el text de Mateu, Jesús comença la seva pregària dient: Pare nostre que esteu en el cel (6,9). Lluc és molt més sobri, Jesús diu simplement Pare sense cap referència al cel. Jesús s’adreça a Déu amb una confiança filial usant el terme “abba”. És possible que en els seus orígens el terme arameu “abba” fos un terme infantil que expressaria una intensa intimitat dins el cercle familiar. Jesús enceta un canvi en les relacions amb Déu. Totes les religions preguen a un Déu llunyà a qui tracten d’aplacar i demanar-li favors. El poble d’Israel no és aliè a aquesta forma de dirigir-se a un Déu llunyà. “El Senyor habita en el seu sant palau, el Senyor té el seu tron en el cel” dirà el salm 11,4 i també “El Senyor guaita des del cel i observa els homes” (Sl 14,2; 33,13; 53,3; 102,20); “Déu de l’univers torna i gira els teus ulls des del cel” (Sl 80,15). Altres noms com ara Etern (Olam Gn 21,33; Sl 48,15; Is 40,28), Saddai (Totpoderós Gn 17,1; 35,11; 48,3; 49,25), Altíssim ( Gn 14,18.29; Sl 47,3) usats per l’Antic Testament per designar Déu no tenen aquesta proximitat i familiaritat que té “abba” en la pregària de Jesús que substitueix la verticalitat per l’horitzontalitat: Déu és Pare
Considerant el parlar de Déu de l’Antic Testament i dins el context del judaisme precristià, cal considerar l’ús del terme com una cosa sorprenent i absolutament fora del comú. La senzillesa de la invocació contrasta amb solemnitat i grandiloqüència de les formules de l’Antic Testament i de moltes pregàries d’altres religions.
El text de la nostra lectura acaba amb les paraules de Jesús que promet el do de l’Esperit Sant a aquells que ho demanin. Lluc no segueix Mateu que en el text paral·lel no parla d’Esperit Sant sinó de coses bones (7,11). Per Lluc el que ens dona Déu no es limita al que necessitem per viure sinó que atorga el do suprem de l’Esperit Sant. Ni Mateu ni Marc parlen de l’Esperit com ho fan Lluc i Joan en els seus evangelis. Amb la menció del do de l’Esperit, Lluc s’avança al do de l’Esperit que s’esdevindrà un cop hagi ressuscitat (Lc 24,49) . D’aquest do, determinant per l’expansió de la bona nova de Jesús en parlarà extensament (Ac 1,4.7-8; 2,1-13; 4,31; 8,17; 10,44-48) en la segona part de la seva obra, els Fets del Apòstols.
Diumenge 17 durant l’any. 24 de Juliol de 2022