Full Parroquial 19-6-2022
L’Homilia de Mn. Segimon
HOMILIA DE LA FESTA DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Joan 16, 12 -15).
1.- Evangeli d’ avui comença amb unes paraules de Jesús molt il·luminadores : “Encara tinc moltes coses a dir-vos. Quan vindrà l’ Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la Veritat Sencera”.
Els evangelis no són una paraula fossilitzada, una paraula que, un cop s’ ha llegit una vegada, ja ens la sabem i ja no cal tornar-la a llegir perquè n’ hem extret tot el significat. Al contrari : Jesús ens vol dir que l’ Esperit Sant que portem dins ens va revelant a poc a poc, d’ una manera progressiva, el sentit profund de les paraules de Jesús. Mai no podrem dir que l’ he exhaurit : sempre serà paraula nova.
Recordo una mare separada que passava angúnies econòmiques i que deia que fins aleshores no havia descobert el sentit profund d’ aquella petició del Parenostre en què demanem al Senyor que ens doni el pa de cada dia. Ara la resava cada matí amb una nova esperança.
Potser nosaltres hem tingut també experiències semblants. Hi ha passatges evangèlics que hem escoltat moltes vegades i que ens relliscaven : ens sonaven a cosa coneguda. Però arriba un moment que, potser perquè hi ha hagut canvis importants en la nostra vida o tal vegada perquè hem sabut escoltar d’ una manera més receptiva. El cas és que aquelles paraules ens trasbalsen i ens fan impacte. És l’ Esperit de Jesús que portem dins qui ens hi ha fet descobrir un sentit nou que fins aleshores no havíem copsat.
Hem de ser conscients que el Senyor té encara moltes coses a dir-nos. L’ Evangeli encara guarda secrets, secrets que ens poden il·luminar la vida i omplir-la d’ esperança.
2.- Hi ha també una altra ensenyança molt important que podem treure de l’ evangeli d’ aquest diumenge de la Santíssima Trinitat. Jesús, que sempre es presenta com a Fill de Déu, ens parla avui del Pare i de l’ Esperit Sant.
Vol que entenguem que ser cristià no és creure senzillament en Déu sinó creure en un Déu que és Pare i Mare : és a dir, que ens ha creat, que ens ha donat la vida i que és provident amb nosaltres perquè ens estima. En creure en un Déu que també és Fill, és a dir, que ha volgut experimentar el dolor, la injustícia i la mort, com nosaltres, perquè tinguéssim la seguretat que ens comprèn. I en un Déu que és Esperit Sant, és a dir, una força d’ amor que habita en el nostre cor, que ens va descobrint progressivament el sentit de les paraules de Jesús i que ens va impulsant a assemblar-nos-hi cada cop més.
Aquest és el Déu en qui hem de creure, si volem ser cristians. Un Déu que no solament ens mana coses sinó que es posa a fer-les conjuntament amb nosaltres, perquè el portem dins.
3.- Si Jesús ens ho hagués revelat, nosaltres no hauríem descobert mai que el nostre Déu no és un Déu solitari. I si Jesús ha volgut fer-nos-ho saber no és pas per satisfer la nostra curiositat intel·lectual sinó per una raó molt més seriosa : perquè entenguem com hem de viure.
Nosaltres som fets a imatge de Déu, però d’ un Déu trinitari. Per tant, la nostra vida només trobarà el sentit ple en la mesura que siguem capaços de ser imatges d’ aquest Déu trinitari, enmig del món. És a dir : en la mesura que, com el nostre Pare del Cel, siguem capaços d’ estimar tothom sense que ningú ens resulti indiferent, perquè tots som fills d’ aquest Déu provident, que es preocupa del creixement de tots, sense excloure ningú.
També hem de reflectir la imatge de Jesús , el fill de Déu, el germà de tots, que ha vingut a servir i no pas a fer-se servir. I amb una preferència pels més necessitats. Sempre tenim a prop nostre persones que són més dèbils, com per exemple, els ancians, els malalts, els infants, els immigrants, els desprotegits. Són aquests els qui hem de cuidar més si volem ser com Jesús.
I finalment sent imatges d’ aquell Esperit que és portador de joia i d’ esperança. Però que, sobretot, ens impulsa a estimar.
Continuem ara la nostra Eucaristia, que és una trobada amb aquest Jesús que encara té moltes coses a dir-nos.
Reflexionem – hi !
Mn. Segimon García Ramiro.
LECTURES DE LA MISSA
19 de juny Diumenge després de la Santíssima Trinitat
SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST
Cicle C
Lectura primera Gn 14,18-20
Portà pa i vi
Lectura del llibre del Gènesi
En aquells dies, Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi. Com que era sacerdot del Déu Altíssim, beneí Abram amb aquestes paraules: «Que el Déu Altíssim, creador del cel i de la terra, beneeixi Abram. Beneït sigui el Déu Altíssim, que ha posat a les teves mans els teus adversaris». I Abram li donà el delme de tot el botí.
Salm responsorial 109,1.2.3.4 (R.: 4bc)
Oracle del Senyor el meu Senyor:
«Seu a la meva dreta,
i espera que faci dels enemics
l’escambell dels teus peus».
R. «Ets sacerdot per sempre,
segons l’orde de Melquisedec».
Que el Senyor estengui lluny des de Sió
el poder del teu ceptre.
Impera enmig dels enemics. R.
«Ja eres príncep el dia que vas néixer,
tens la glòria sagrada des del si de la mare,
abans de l’aurora jo t’he engendrat». R.
El Senyor no es desdiu del que jurà:
«Ets sacerdot per sempre,
segons l’orde de Melquisedec». R.
Lectura segona 1C 11,23-26
Cada vegada que en mengeu i en beveu,
anuncieu la mort del Senyor
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor; Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat prengué el pa, i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial». Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu-ho per celebrar el meu memorial». Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.
Al·leluia Jo 6,51
Jo soc el pa viu, baixat del cel, diu el Senyor;
qui menja aquest pa, viurà per sempre.
Evangeli Lc 9,11b-17
Tothom en menjà tant com volgué
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Un dia Jesús parlava del Regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat». Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?». Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta». Els deixebles ho feren i tothom s’assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
EL DÉU ALTÍSSIM
A la primera lectura de la festivitat del Cos i la Sang del Senyor es llegeix un passatge del llibre del Gènesi 814,18-20) introduït, una mica forçadament, en les narracions sobre Abraham. L’interès de la lectura rau en la presencia de Melquisedec i la seva ofrena de pa i vi que la teologia cristiana ha entès com una prefiguració del pa i vi eucarístics.
Els fets que precedeixen l’aparició d’aquest personatge són aquests: una coalició de quatre reis orientals acabdillats per Quedorlaómer emprengueren una guerra de càstig contra cinc reis que s’havien rebel·lat i no pagaven vassallatge a Quedorlaómer. La batalla acabà amb una derrota aclaparant però resulta que entre els vençuts hi havia el rei de Sodoma i allí hi vivia Lot, el nebot d’Abraham. Així doncs, entre el botí que s’emportà Quedorlaómer hi havia Lot. Abraham en saber-ho emprengué una acció militar per alliberar Lot i vençé Quedorlaómer.
Quan el rei de Sodoma es trobà amb Abraham per agrair-li la victòria el relat fa que aparegui Melquisedec. El seu nom prové de la unió de dos termes hebreus, “melek” que vol dir rei i “saddiq” justícia. De Melquisedec es diu que és sacerdot del Déu altíssim (“elyon en hebreu). El terme prové de l’arrel hebrea “alah” que vol dir pujar ascendir, d’aquí que “elyon” es tradueixi per Altíssim. Era un déu principal conegut per molts pobles semites, entre d’altres els arameus, els cananeus i els fenicis. El seu culte estava molt estès. Segurament, degut a ser molt conegut i estès, el terme entrà a les Escriptures hebrees. Probablement “elyon” es va usar en el culte a Jerusalem en el temps anterior a David i per això fou acceptat posteriorment en la litúrgia d’Israel. Així el trobem en la forma “El Senyor l’altíssim (Sl 7,18; 9,2-3; 18,14; 47,2; 83,19; 91,1-2; 91,9;97,9); Eloim l’Altíssim (Sl 57,3); El (Déu) Altíssim (77,10-11;78,17-18).
“Elyon” era un déu principal, això consona amb el que diu el salm 97,9: “Perquè tu ets el Senyor, l’Altíssim sobre la terra, excels per damunt de tots els déus”. Val a dir que es va identificar “elyon” amb el Senyor, el Déu d’Israel. Així moltes de les prerrogatives de “elyon” són també les prerrogatives del Déu d’Israel. Del seu domini sobre la terra (Sl 83,19; 97,9) se’n dedueix que és el creador del cel i de la terra; ell garanteix la pervivència de la reialesa (Sl 21,7) i de les ciutats significatives (Sl 46,4; 87,5): protegeix al desemparat, és el seu refugi i baluard (Sl 57,3; 91,1.9); habita en els espais celestials (Is 14,14) I des del cel fa tremolar la seva veu (Sl 18,13; 2Sa 22,14); dominador del món se li deu lloança ( Sl 7,18; 9,2; 50,14;92,1); la rebel·lió contra la seva majestat es considera una ofensa insolent (Sl 78,17.56; 107,11).
De Melquisedec el text diu que era rei i sacerdot. Les funcions de de reialesa i sacerdoci van estar unides moltes vegades en la història d’Israel. David i Salomó exerciren funcions sacerdotals. De David es diu que, havent portat l’Arca a Jerusalem, va oferir un sacrifici: “Quan els portants de l’Arca del Senyor hagueren fet sis passes, David va sacrificar un toro i un moltó” i que “David va oferir davant el Senyor holocaustos i víctimes de comunió” (“ Sa 6,13.17). De Salomó es diu que el dia de la consagració del temple “El rei, i amb ell tot Israel, va oferir sacrificis davant el Senyor….. va oferir els holocaustos, les ofrenes i el greix de les víctimes de comunió” (1 Re 8,62). Alguns monarques asmoneus exerciren també de grans sacerdots (1Ma 13,42; 14,47). El text vol donar suport ideològic a la unió d’aquests dues funcions algunes vegades discutida en alguns moments de la història d’Israel.
Melquisedec és rei de Salem. En el nom d’aquesta ciutat s’hi ha vist una clara referència a Jerusalem, lloc on s’establí el tron de David. Melquisedec, així ho diu el salm 110, esdevé un referent per la dinastia davídica. El fet que Abraham pagui el delme a Melquisedec esdevé un estímul a que els israelites reticents a pagar el delme al rei davídic de Jerusalem ho facin. El relat fa que a través de Melquisedec s’estableixi un lligam entre les grans tradicions patriarcals i les de la dinastia davídica.
Diumenge 19 de juny de 2022. Festivitat del Cos i la Sang del Senyor.