Full Parroquial 20-3-2022
“Sinodalitat, parròquia i temps quaresmal”
- Que la nostra Parròquia de Sant Josep : que en aquests moments de continuada reorganització, sàpiga trobar el camí d’ un testimoniatge ferm i autèntic en el Mataró del segle XXI. Que sigui un referent i que es mostri sempre fidel a l’ Evangeli.
- Que el model que ens representa Sant Josep, el nostre Patró del qual celebràvem fa uns dies la seva festa, ens sigui far i guia per a no perdre mai el nord d’ aquesta renovació i evolució. Que el “caminar junts”, sigui una realitat i que siguin rebutjades les discòrdies internes i sapiguem trobar el camí de la unitat i del progrés que l’ Església tota, necessita.
- Que la Quaresma d’ enguany sigui plenament viscuda, d’ acord amb les diferents formes d’ entendre una Església, que és plural. Que sapiguem actualitzar la pregària, els dejunis i les penitències tradicionals en la línia insinuada el passat Dimecres de Cendra, pel Papa Francesc. Sempre en el camí de preparació per la Pasqua.
- Que el Sínode en el que estem immersos tingui autèntica transcendència en el futur immediat. Que sense perdre els orígens, la nostra Església sàpiga renovar-se i respondre fermament a tots els interrogants que la mateixa evolució de la vida ens va presentant. Que s’ impliqui en la realitat del món en què vivim. Que treballi pels necessitats, pels tristos i afligits, pels malalts, pels marginats i que s’ obri a l’ acolliment de tots i de tothom, en aquest món ple de recels, de desconfiances i d’ enfrontaments absurds.
EL CONSELL PASTORAL PARROQUIAL
LECTURES DE LA MISSA
20 de març DIUMENGE III DE QUARESMA / Cicle C
Lectura primera Ex 3,1-8a.10.13-15
Jo-soc m’envia a vosaltres
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa». El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès». Ell respongué: «Aquí em teniu». Déu li digué: «No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada». I afegí: «Jo soc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob». Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu.
Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel».
Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?». Déu li contestà: «Jo soc el qui soc». I afegí: «Respon així als israelites: “Jo-soc m’envia a vosaltres”». Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: “El Senyor, el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres”.
Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions».
Salm responsorial 102,1-2.3-4.6-7.8 i 11 (R.: 8a)
Beneeix el Senyor, ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t’oblidis dels seus favors.
R. El Senyor és compassiu i benigne.
Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia,
rescata de la mort la teva vida
i et sacia d’amor entranyable. R.
El Senyor fa justícia als oprimits,
sentencia a favor d’ells.
Ha revelat a Moisès els seus camins,
el seu estil d’obrar, als fills d’Israel. R.
«El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor».
El seu amor als fidels és tan immens
com la distància del cel a la terra. R.
Lectura segona 1C 10,1-6.10-12
La vida del poble amb Moisès al desert
va ser escrita per advertir-nos a nosaltres
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Exterminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.
Vers abans de l’evangeli Mt 4,17
Convertiu-vos, diu el Senyor,
que el Regne del cel és a prop.
Evangeli Lc 13,1-9
Si no us convertiu, tots acabareu malament
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual».
I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar».
MIRANT EL TEXT
per Josep Mª Solà
DÉU TÉ NOM
La crida que Déu fa a Moisès que llegim a la primera lectura d’aquest diumenge (Ex 3,1-8a.13-15) representa un gir transcendental en la vida d’aquest personatge. Moisès ha viscut a la cort del Faraó gaudint del luxe i compartint la ideologia i religiositat egípcies; ara el trobem en l’austeritat del desert fent de pastor, fugitiu de la justícia del faraó per haver-se fet solidari dels seus autèntics germans israelites. El contrast entre les dues situacions en que transcorre la seva vida vol marcar la transcendència de la gesta a la qual Moisès és cridat. La crida marca la radical novetat en la que queda immersa la vida de Moisès. El Déu d’Abraham , d’Isaac i de Jacob ha sigut fins ara, i sense que ell ho sabés, el seu Déu. A partir d’ara Déu que actuava indirectament prendrà el protagonisme de la història i Moisès prendrà , o anirà prenent, consciència del que això significa.
El protagonisme geogràfic del relat és la muntanya Horeb. En la narrativa bíblica, l’Horeb es confon sovint amb el Sinaí. Els mateixos fets en alguns passatges s’esdevenen al Sinaí i en d’altres en l’Horeb. L’explicació més plausible és que ens trobem davant de dues fonts literàries que localitzen els mateixos esdeveniments en dos llocs diferents. La font sacerdotal fa servir el nom de Sinaí per referir-se al lloc on Déu es va manifestar i va donar les taules de la Llei; la font deuteronomista fa servir el nom Horeb. El que importa, al cap i a la fi, és que sigui el Sinaí sigui l’Horeb el que està en joc és l’establiment d’un espai sagrat (descalça’t que això és terra sagrada) que esdevindrà una referència de primer ordre en la gesta alliberadora d’Israel.
La revelació del nom de Déu a Moisès ocupa en el text una posició rellevant. En l’entorn cultural on neixen els escrits bíblics es creia que el nom d’una persona era quelcom més que una etiqueta per identificat una persona. Es creia que quelcom de la identitat de la persona, allò que constitueix el seu ésser, pensament, voluntat, operativitat, el que la fa única i original resideix en el nom de la persona. Això explica la prohibició en el judaisme de pronunciar el nom de Déu. La revelació del nom és un element de primer ordre pel que fa a l’autocomunicació de Déu. Era inconcebible cap mena de ritual litúrgic en el que es desconegués el nom de la divinitat objecte del culte, per això, si Israel havia de sortir d’Egipte per adorar el Senyor al desert, calia que conegués prèviament el nom del Senyor, el seu Déu.
A la pregunta de Moisès pel nom, Déu respon amb l frase: “Jo sóc el que sóc”, en hebreu: “Ehyeh asher ehyeh”. “Ehyeh” és la primera persona del temps futur del verb hebreu “hayah”. Les bíblies actuals solen traduir per “sóc el que sóc” perquè el temps futur en hebreu permet la traducció en present. Al estar en temps futur algunes traduccions havien adoptat la forma: “jo seré el que seré” que tenia l’atractiu d’enfocar la mirada creient cap a les futures gestes de Déu envers el seu poble. El verb hebreu té una riquesa de significats molt àmplia. Es tradueix habitualment per ser però pot tenir els sentits d’estar, existir, realitzar, ser present. Són significats que s’avenen amb el que serà l’acció i la presència de Déu en la història d’Israel.
No es pot establir una etimologia segura del nom diví però s’acostuma a opinar que prové d’una forma arcaica ( hawah) del verb hebreu “hayah”. La transliteració de l’imperfet de “hawah” origina el tetragrama, és a dir, les quatre lletres que originen el nom de Jahvé. En el postexili s’omet la pronunciació del nom de Déu per subratllar la seva transcendència i expressar la reverència profunda que el nom mereix. En lloc de pronunciar el tetragrama es llegeix “Adonai”, Senyor meu. Aquesta expressió, però, no és de l’agrad de les interpretacions feministes de la Bíblia per la connotació masculina del terme. Tampoc des d’una perspectiva social perquè Senyor es pot entendre com un amo dominant. Per alguna teologia bíblica Adonai tampoc és acceptable perquè redueix el nom propi de Déu a un simple nom comú, rebaixant, d’aquesta manera, la grandesa i la dignitat de Déu.
La revelació del nom de Déu no s’ha d’entendre en sentit ontològic com si fos una definició metafísica de la naturalesa de Déu. El cert to evasiu vol salvar el seu misteri i la seva transcendència. El sentit més apropiat és el sentit existencial i de presència.
Diumenge 3er de Quaresma. 20 de Març de 2022